A mig camí de l'hora del vermut i de dinar, una riuada d'adolescents flueix per la plaça Catalunya de Girona. Posem que nou de cada deu, no ens equivoquem de gaire, duen per capa una bandera estelada, senyal inequívoc que, en el pla polític, són independentistes. Molt probablement vénen de cridar «votarem!» i cantar «volem, volem, voleeem, volem independència!» de davant la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Emili Grahit, plena com un ou d'agents aquest dies i situada molt a prop, paradoxes de la vida, de la plaça-rotonda dels Països Catalans. Per molt que bramin, però, la immensa majoria, de votar, res de res. Són massa joves; no s'afaiten. Diumenge els passarà com a uns quants milers de gironins: veuran les urnes; no les tocaran.
El comptes de la vella
Segons l'Institut Nacional d'Estadística, en les eleccions autonòmiques del 27 de setembre de fa dos anys, 510.820 gironins tenien dreta a vot, el 69% de la població total (740.000). Les dades d'un altre observatori, l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), posen de manifest que a la província hi viuen 141.902 ciutadans que no disposen de la nacionalitat espanyola, requisit imprescindible per poder emetre el sufragi en el referèndum de demà passat. Les dades de l'Idescat no discriminen entre majors i menors de 18 anys, de manera que només queda recórrer als comptes de la vella per obtenir una xifra orientativa de quants «no espanyols» es quedaran sense poder exercir el dret a decidir a Girona: el 69% de 141.902 equival a 97.912.
A les portes del col·legi
«Són cridades a votar en el referèndum les persones que tenen dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya», diu l'article 6 de la Llei del Referèndum aprovada pel Parlament fa tot just tres setmanes. En no tenir DNI, Mostafà Shaimi, veí de Salt nascut al Marroc, es quedarà, una elecció més, a les portes del col·legi electoral. L'1-O tindrà veu, però no pas vot, una situació que li provoca «decepció». Està plenament integrat al municipi; pagador religiós d'impostos; catalanoparlant, mediador cultural i també activista pro independència -«fa uns dies em va tocar fer de xofer [riu] a en Benet Salellas [diputat de la CUP al Parlament i amic de Shaimi]», explica-, però la llei pensada per a la gestació de la teòrica República catalana no el té en compte; la confirmació, al seu entendre, que la política catalana es limita a picar l'ullet de tant en tant a les persones immigrades «i prou». En altres paraules: «hi ha bones intencions i declaracions per part d'alguns partits, no tots, però la nostra veu no és una prioritat de l'agenda política».
Un entrepà de catalana
L'argument l'exposa mentre esmorza un entrepà de catalana i un cafè amb llet a Can Serrallonga, amb una flegma admirable (Shaimi va emigrar d'una dictadura per anar a viure en una democràcia que li amputa un dret fonamental i on, per defensar el que pensa -el setembre de 2007 va ser un dels que va cremar fotos del Rei, ara emèrit, Joan Carles I a la plaça del Vi- ha tingut problemes amb la justícia). «No puc votar, però participo en actes a favor de la República a pesar que me la jugo més que ningú, perquè: no vulgui saber què pot fer la policia amb una persona com jo!», diu. L'exclusió del sistema electoral afecta «prop d'un 40%» dels majors de 18 que viuen a Salt, tal com recorda Shaimi en un dels articles que ha publicat en la revista local 17190 Universalt. «És democràtic?», es pregunta.
Espanyol de fa deu anys
«No», respon Karim Sabni, que ara resideix a Girona però que diumenge anirà a votar, «si em deixen», a Banyoles, on encara està empadronat. Com Shaimi, va arribar a terres catalanes procedent del Marroc. Tenia 22 anys (ara 38); en fa deu que es va nacionalitzar espanyol i treballa d'assessor especialista en l'àmbit d'estrangeria al sindicat UGT.
Sabni, doncs, pot votar però lamenta la situació que viuen persones «fortament arrelades» a la societat però que no disposen de DNI -«obtenir la nacionalitat és un procés molt llarg, ple de traves i cada vegada més costós», critica. Se sent dolgut: «el 9-N [de 2014] van permetre que les persones migrades votessin perquè es tractava d'un 'sondeig' deien; ara que sobre el paper va de debò, aquesta gent no hi podrà ser. Això és fer trampa amb l'excusa que el cens havia de tenir determinades garanties», una prova més, sosté, que «facilitar el vot dels immigrats no és prioritari». I rebla: «No entenc com [des de la Generalitat] han pogut ser tan previsibles».
«És trist anar enrere»
Edmond. Nascut al Camerun. Quaranta-cinc anys. Quinze a Catalunya. Tretze a Salt, municipi amb alcalde d'ERC, partit que, en la pàgina 92 de l'extens programa electoral amb què es va presentar a les eleccions del 27-S de 2015 es comprometia a actuar «per tal de garantir el dret a vot de la nova ciutadania». Edmond no té la nacionalitat («tot ho compro aquí; els meus fills van a l'escola aquí; pago impostos aquí... però no voto»). Col·labora amb l'Espai Antirracista de Salt i Girona i amb entitats que operen des de la Factoria Cultural Coma-Cros. Treballa a l'aeroport de Vilobí d'Onyar. Defensa el referèndum: «A un poble no se li pot negar el dret de dir 'sí' o 'no' a res», i es queixa que no pot participar «ni en les municipals». I sobre això, aprofundeix: «Som al segle XXI. És possible que algú tingui ganes d'anar enrere? No és normal que passi això».
Assane Mane. Originari del Senegal. Trenta-dos anys, disset a Catalunya. D'en fa quatre és espanyol de ple dret. Anirà a votar, a Salt, el seu poble, si «hi ha col·legis oberts». Amics i coneguts seus no ho podran fer. «És llastimós».
