llavors va esclatar la discussió a tot Catalunya: ha declarat o no ha declarat la independència? Perquè Puigdemont no va dir «Proclamo la república catalana», com volia la CUP. Tampoc no va dir «Declaro la independència de Catalunya», segons la fórmula clàssica. La seva frase va ser: «Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república». Aquesta no és una frase per declarar la independència; si de cas, és el pròleg que ve abans de les paraules «en conseqüència, declaro...».

Dit i suspès

El cert és que no li tocava fer-ho a ell. La llei del referèndum és molt clara: la declaració correspon al Parlament. El mateix Puigdemont ho havia recordat. I s'havia convocat un ple per a dilluns passat, però el Tribunal Constitucional el va suspendre a instàncies del PSC, i llavors el president va demanar comparèixer ahir. En les compareixences es parla de coses, però no es prenen acords ni es fan votacions. Per tant, ell no podia estar declarant la independència quan va dir: «Assumeixo...».

Però tot seguit va afegir: «El Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència per establir un procés de diàleg». Quina declaració? Miquel Iceta va sucar pa amb aquestes contradiccions i va demanar uns aclariments que no va rebre, perquè Puigdemont no va fer ús del torn de rèplica.

La CUP, gens contenta

Quina declaració? Potser la que els diputats de Junts pel Sí i la CUP van signar després del ple en un acte celebrat a l'auditori del Parlament. Una declaració que no és un acord parlamentari, ja que no reuneix els seus requisits, i per tant no tindria efectes legals que calgués suspendre per donar peu al diàleg. Però que suposa una manifestació de voluntat política després que el canvi de la proclamació per l'«assumpció» caigués com una galleda d'aigua freda a les files cupaires.

«No podem callar davant els efectes suspensius» i «no podem suspendre els efectes de res» van ser dues frases d' Anna Gabriel després de reconèixer que havien canviat la intervenció al darrer moment, a la vista del text que anava a llegir Puigdemont. «Esperàvem la declaració solemne de la república catalana», va queixar-se. Els cupaires no van aplaudir la intervenció del president. Hi havia malestar entre els seus seguidors que eren al carrer, al passeig Lluís Companys. La majoria sobiranista té esquerdes, salvades de moment amb la declaració dels parlamentaris, que no és una declaració parlamentària.

«Declaració implícita»

Inés Arrimadas no va estar per a subtilitats: va deixar anar el discurs que duia preparat per respondre a la declaració que esperava. En la mateixa línia va estar Xavier García Albiol. Fonts citades per Efe van dir que el Govern espanyol trobava «inadmissible» això de «fer una declaració implícita d'independència per després deixar-la en suspens de manera explícita». La frase no és banal: «declaració implícita» és una bona definició per als seus propòsits. No diuen que hagi estat declarada formalment però entenen que aquest pot ser el significat real del discurs, i això els dona marge per aplicar les mesures sancionadores previstes per aquest cas, si ho consideren oportú.

La reacció que compta de veritat serà la que presenti avui a la tarda Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats, on ha demanat comparèixer. L'Estat té en marxa unes quantes iniciatives judicials contra el sobiranisme, des dels membres del Govern fins els líders de l'ANC i Òmnium, passant pel major Trapero. I fins ahir tot apuntava que només s'havia vist el principi de l'ofensiva, la duresa que arribaria als seus extrems màxims si realment es declarava la independència i es posava en marxa el procés per fer-la una realitat.

«Contemporitza»

Tant Mariano Rajoy com la vicepresidenta Santamaría, encarregada de gestionar la carpeta catalana amb les eines del pes de la llei, han dit i repetit que tot està a punt per donar resposta al «desafiament». Però el «desafiament» només s'ha plantejat a mitges. Una declaració que no està clar si ho és acompanyada d'uns efectes suspensoris inspirats per la «generositat» i la «responsabilitat» i que tindrien per objecte «desescalar» la tensió. Si ho aconsegueixen o no es veurà en els propers dies. Empesos per la inèrcia d'allò esperat, ahir al vespre la majoria de mitjans espanyols es va deixar estar de matisos i van donar per efectuades la declaració i la seva suspensió. La famosa via eslovena. A París, Le Monde, descaradament unionista, deia que Puigdemont «contemporitza».

Ara cal veure si aquesta contemporització evitarà que s'apliqui l'article 155 i se suspengui l'autogovern de Catalunya, i els membres del Govern dels seus càrrecs per decisió que el Tribunal Constitucional pot prendre en qualsevol moment. Sens dubte aquest és un dels propòsits. No està clar si Rajoy s'agafarà a la ma estesa que ofereix Puigdemont o entendrà que el desafiament ha estat efectuat i que li ha de respondre amb contundència.

Ahir a la nit Pedro Sánchez va emprendre el camí de la Moncloa per parlar-ne amb el president del Govern, el qual no vol estar sol en aquesta mena de decisions. Els falcons del seu partit pressionen a favor de la mà dura, igual que Ciutadans, a qui sembla haver decebut la timidesa de Puigdemont. «No ens enganya», li va etzibar Arrimadas. Però Berlín i Brussel·les el presionen perquè provi el diàleg i el posi sempre per davant de les porres, i ahir Puigdemont va llançar a Europa el missatge «Volem dialogar». Aquest detall no és marginal.

I ara, què?

I mentre a Madrid el bloc constitucional discuteix la resposta, a Catalunya s'han d'abordar les properes decisions, les següents passes. S'ha llançat la pilota endavant per guanyar temps i mirar de negociar, a l'empara de l'impacte informatiu del referèndum. Puigdemont va advertir que a hores d'ara tot el món ens mira, però Arrimadas li va retreure que de totes maneres estava sol. I més de dos milions de persones que van anar a votar, especialment els que van defensar les urnes, i encara més els que van rebre, esperen que passin coses. La suspensió ha de tenir algun pla sòlid al darrere per no ser, simplement, una reacció defensiva davant la magnitud dels obstacles.