Puigdemont ajorna la independència

Finalment, transcorreguts cinc anys feixucs de procés i viscudes les dues setmanes més complicades de la política i de l´economia catalanes (La Caixa se n´ha anat a València i Mallorca), el president proclamava des del faristol que assumeix «el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república». De la seva boca no en va sortir, però, la conjugació de la primera persona del present del verb declarar (declaro), de manera que la fórmula escollida per Puigdemont va generar dubtes de bon inici, es va prestar a múltiples interpretacions: fonts de la Moncloa parlaven de «declaració implícita» i «inadmissible» en declaracions a l´agència Efe; Miquel Iceta, portaveu socialista, no veia declaració solemne per enlloc; ERC, amb prou feines; la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, celebrava, conclòs el discurs de Puigdemont, que «Catalunya segueix i seguirà sent Espanya»; el Grup Planeta, en canvi, anunciava el trasllat de la seu a Madrid i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, es reunia d´urgència amb Mariano Rajoy a la Moncloa.

«Funeral» a la CUP

Quan encara ressonaven els aplaudiments dels diputats del JxSí menys un, el demòcrata Antoni Castellà, Puigdemont va proposar en nom del Govern que «el Parlament suspengui els efectes de la declaració d´independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada». Mentre ho deia, els deu diputats de la CUP feien la mateixa cara que posarien en un funeral: veien la somiada independència declarada i, en un tres i no res, ajornada. No es van ni aixecar de l´escó. Al Twitter, Arran, un dels corrents cupaires, parlava d´una «traïció inadmissible». Tot i això, al final del ple, en una maniobra de comprensió complicada, els anticapitalistes signaven al costat de JxSí un document que presentaven com la declaració de secessió.

Qui pensés, doncs, que avui ja s´hauria llevat català i prou, encara que fos en rebel·lia, haurà de tenir paciència, la mateixa que els farà falta als factòtums de l´Assemblea Nacional Catalana i d´Òmnium Cultural, els pilars del procés al carrer, que, amb la instal·lació de pantalles gegants a tort i a dret van alimentar des d´unes hores abans de la declaració presidencial la il·lusió dels que veien la independència unilaterial a tocar i que no, ahir tampoc, no va arribar. El procés, en definitiva, és on era; Puigdemont no va anar fins al final; va dir un sí però no a la ruptura; va proposar un trencament a terminis; va demanar pròrroga. I va confiar la victòria a l´establiment d´un diàleg sota la mediació de la comunitat internacional. Diàleg que sembla molt díficil que prosperi en els termes que proposa el president català, defensor d´una consulta pactada amb Espanya de la qual el Govern de l´Estat no vol ni sentir a parlar. I la mediació s´intueix una opció remota a tenor dels missatges que arriben d´Europa: «Jo no soc mediador, aquest no és el meu paper. Tampoc el d´Europa», asseverava sense gaires embuts el president francès, Emmanuel Macron. Per esvair qualsevol ombra de dubte sobre la posició d´una de les potències europees, el mandatari aportava un segon argument: «Si intervenim, donem la raó als que no respecten l´Estat de dret». Punt. En la mateixa línia s´expressava el president del Consell Europeu, Donald Tusk, en un tuit que adreçava al president català unes hores abans de la compareixença: «Apel·lo a @KRLS -el nom que utilitza Puigdemont a Twitter- a no anunciar una decisió que faria impossible el diàleg. Fixem-nos en allò que ens uneix. Units en la diversitat». La intervenció exterior, això no obstant, constitueix una de les poques bases que li queden al procés, juntament amb la mobilització ciutadana; fins ara, però, només han arribat suports a una eventual mediació internacional per part de grups d´influència i poca cosa més, com és el cas The Elders -amb l´exsecretari general de Nacions Unides, Kofi Annan, al capdavant- i de la Iniciativa de les Dones Premi Nobel.

Missatge a l´exterior

Sabedor que més de 350 periodistes estrangers eren al Parlament, Carles Puigdemont, va fer una breu ressenya històrica a mode d´informe de situació: va retrocedir fins al dictador Francisco Franco; va recordar la contribució de Catalunya «a la consolidació de la democràcia espanyola» i va resumir el procés de tramitació i aprovació de l´Estatut a Catalu­nya, la retallada posterior al Congrés i la «sentència d´infaust record» del Tribunal Constitucional. Va expressar-los el convenciment que, «lluny de ser domèstic i intern», Catalunya «és un afer europeu»; va apuntar que «milions de ciutadans» veuen la secessió com una qüestió de «supervivència» i va incidir en «la negativa radical i absoluta» de l´Estat d´avenir-se a parlar de res. I als ciutadans espanyols, en castellà, els va voler transmetre un missatge de «serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y acuerdo político». I va afegir: «No somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide votar».

Pocs minuts abans que el president es posés davant del faristol de l´hemiscle parlamentari l´enorme senyera que oneja a la plaça Catalunya de Girona, la ciutat que li va fer de bressol polític, onejava a batzegades, amb neguit. Al·legoria d´un tarda d´histèria col·lectiva?