uigdemont és una baula més del complex polític independentista que, amb el proverbial messianisme nacionalista, ha organitzat aquesta gran mascarada sobiranista, que es basa en un gran engany als catalans i en una tremenda deslleialtat cap a tots els espanyols. Per això era impensable que el president de la Generalitat, titella en mans alienes, no respongués al guió que li havien prefixat els promotors veritables de l'excés, líders de l'ANC i Òmnium Cultural, representants de la CUP i el seu entorn, agents mediàtics i culturals, etc. I en aquestes condicions, ha succeït el previsible: en la disjuntiva de tornar a la senda constitucional o aprofundir en la controvèrsia, Puigdemont ha optat confusament per la segona via i ha declarat amb gran ambigüitat, que ha irritat la CUP, la independència a conseqüència dels supòsits resultats de l'invàlid i pintoresc referèndum de l'1-O, tot i que ha afegit tot seguit que proposa la suspensió temporal dels efectes d'aquesta declaració que no ha arribat realment a formular-se per donar una oportunitat a la negociació, a la mediació i al diàleg. És clar que les condicions en què hauria d'avançar segons les tesis de Puigdemont són inacceptables per l'Estat. El xantatge és tan manifest -o s'accepten les propostes nacionalistes o s'aplica la independència ja declarada- que cap democràcia podria admetre el plantejament. El diàleg (mai la mediació, que no és aplicable al cas) no és concebible sense el previ retorn explícit del sobiranisme a la llera constitucional. Així ho ha entès Moncloa, com sembla natural.

La controvèrsia ha sortit ja del territori del forcejament retòric. Les sortides empresarials de Catalunya han representat la pèrdua del 36% del PIB del territori, cosa que significa que els catalans han patit un espoli -aquesta vegada sí- però no a mans de l'Estat opressor, com s'ha dit falsament fins a la sacietat, sinó dels mateixos independentistes, que han fet trontollar la seguretat jurídica. Lluny d'acovardir-se per aquesta bufetada ressonant, Puigdemont va repetir ahir el mantra dels 16.000 milions del suposat espoli espanyol a Catalunya. Les trucades a reconsiderar la desgavellada idea de declarar la independència han arribat de tot arreu, i ahir mateix el president de la UE, Donald Tusk, demanava en nom d'Europa a Puigdemont que no anunciés res que pugui impedir el diàleg? Però ningú dona suport a la unilateralitat de l'amenaça secessionista.

La pantomima no és, en fi, de rebut i no sembla, en fi, que ara pugui ser titllada d'imprudent ni d'excessiva la intervenció de l'Estat per aturar aquest deliri i protegir els catalans de si mateixos (als pacífics de la minoria radical). Tampoc tindria sentit que el Govern no intervingués en el cas quan hi ha indicis clars que els Mossos d'Esquadra no són lleials a l'Estat, com ha assenyalat amb inequívoca claredat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha ordenat que la seguretat de les seves dependències passi a ser exercida per la Policia Nacional.

Els recursos per restablir la legalitat vulnerada són coneguts: els articles 155 i 116 de la Constitució, entre d'altres. A molts ens hauria semblat raonable que, abans de les infaustes jornades parlamentàries del 6 i el 7 de setembre, el Govern hagués detingut ja l'aquelarre. Explica Alzaga que la cautela del referit article 155 és la que fan servir els sistemes federals (com Alemanya) per deixar constància clara que no són confederals, que els membres de la federació han de subjectar-se a les normes federals. La suspensió parcial de l'autonomia no és, doncs, un fet èpic sinó un recurs perfectament legítim que ha de servir per restaurar l'ordre constitucional alterat. L'única possibilitat de no haver d'arribar a aquests extrems seria la convocatòria immediata d'eleccions autonòmiques per Puigdemont, com ha demanat clarament Iceta. Si així es fes, podria donar-se una oportunitat a dialogar sobre unes reformes constitucionals i estatutàries que desactivessin aquesta temptativa de cop d'Estat.