Galícia crema, la cremen; l'escriptor Jordi Sierra guanya el primer premi Planeta que el grup editorial homònim que l'organitza i paga concedeix per primera vegada després d'haver traslladat la seu social a Madrid; Rafa Nadal fa dolents els pronòstics i perd a Xangai contra un totpoderós Roger Federer el torneig Masters 1.000 de tennis; la filla falsa de Salvador Dalí, Pilar Abel, és condemnada a pagar les costes del judici més sonat dels últims anys, el de la presumpta paternitat del geni del geni de Figueres, per «temerària»; avui comença una nova edició de la Festa del Cinema, que es preveu massiva; els amos del Circ Raluy s'empipen amb l'Ajuntament perquè s'han quedat fora de la programació de les Fires de Sant Narcís de Girona; la vespa asiàtica avança sense control... i el combat polític entre la Generalitat independentista i el Govern centralista del PP continua en temps mort. En punt mort. En un bucle. Atrapat en un forat negre per desesperació de molts, sobretot de la CUP, que demana «proclamació de la República» ja, i de Ciutadans, que gairebé suplica la intervenció de l'autonomia catalana per part de Madrid. L'«escenari de guerra» previst pel secretari d'Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, detingut els dies previs al referèndum que tot ho va precipitar, truca a la porta, però no acaba d'entrar.

Nou capítol, final obert

El president català, Carles Puigdemont, escrivia ahir, literalment, un nou capítol d'un conflicte que fa setmanes que deambula pels prolegòmens del clímax final, que no acaba d'arribar. Ben d'hora, el cap de l'Executiu encara autonòmic enviava la resposta al requeriment que la setmana passada li feia el Consell de Ministres que, resumint, volia saber si Puigdemont va declarar o no la independència el 10 d'octubre passat. De la resposta en depenia, d'entrada, l'activació de l'article 155 de la Constitució que, sota totes les intepretacions possibles, pot habilitar la Moncloa, prèvia autorització del Senat que es dona per descomptada -el PP té majoria absoluta a la Cambra Alta-, a intervenir l'autogovern de Catalunya. Però, com en el 10-O, el president de la Generalitat tampoc no diu ni «sí» ni «no».

Crides al diàleg reiterades

Això sí, llança fins a quatre crides al «diàleg» en una missiva de dos folis pelats. «Negociació» i «acord» també són conceptes que apareixen en el document que Puigdemont va remetre al «benvolgut president Rajoy», a qui fa dues peticions: primer, que es «reverteixi la repressió contra el poble i el Govern de Catalunya» (cita les causes judicials per sedició obertes contra el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, que ahir es quedava sense passaport per decisió de la jutgessa de l'Audiència Nacional, i contra els presidents de l'Assemblena Nacional Catalana i d'Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, respectivament; «vulneració de drets fonamentals» dels ciutadans; «intervenció i congelació de comptes bancaris»; «censura d'Internet i de mitjans de comunicació»; «violació de secret postal»; «detencions de servidors públics» i «brutal violència policial» el dia del referèndum). Moltes cites, però ni un «sí», ni un «no».

En què quedem?

La segona demanda que formula el president fill d'Amer al mandatari nascut a Santiago de Compostel·la consisteix a agendar «una reunió» entre els els dos que «ens permeti explorar els primers acords», amb «bona voluntat, reconeixent el problema i mirant-lo de cara». «No deixem que es deteriori més la situació», prega Carles Puigdemont en la carta. «Estic segur que podem trobar el camí de la solució». A tot això la Moncloa respon que espera, encara, una resposta que posi blanc sobre negre què va passar la tarda del 10-O al Parlament de Catalunya: independència «sí» o «no»? I allarga el termini, posposa el final del llarg procés secessionista català fins dijous. Tres dies més de coll. Més dies d'especulacions sobre què farà o deixarà de fer Puigdemont; unes hores extra per fer càbales sobre si acabarà actuant com el llop solitari que els del seu mateix partit diuen que és i prendrà, d'una vegada, el sender de la república catalana, o sobre si farà el que molts (empresaris i els banquers al capdavant) li imploren que faci: marxa enrere; «retornar», com diuen a Madrid, al marc legal i Constitucional; renunciar a la independència per començar a parlar de si és possible un nou encaix de Catalunya a Espanya, prèvia reforma de la Carta Magna que s'intueix, com a mínim, complicada i, a diferència del procés, gens ni mica èpica.

En la carta, Puigdemont ofereix al president espanyol «dos mesos» per negociar i trobar «la solució». Esmenta de passada el Sant Cristo Gros («referèndum acordat») i subratlla que «la nostra intenció és recórrer el camí de forma acordada tant en el temps com en les formes», diu; i apunta a continuació que «la nostra proposta de diàleg és sincera i honesta». Un argument que repeteix amb les mateixes paraules en el tancament de la carta i que el president de la Generalitat veu «incompatible» amb «l'actual clima de creixent repressió i amenaça».

Europa, el «marc»

En la carta de Carles Puigdemont, el tercer actor en discòrdia és Europa, un continent que, sosté, «no entén altra forma de resoldre els conflictes que no passi pel diàleg, la negociació i l'acord»; Europa, el «marc» dins del qual es volen mantenir els independentistes; Europa, la unió d'estats que, a pesar de les innombrables apel·lacins que ha escoltat dels partidaris de la secessió de Catalunya ja ha dit que no pensa intervenir, que, com a Las Vegas, el que passa a Espanya es queda a Espanya. I en tant que Catalunya és Espanya, encara,... doncs això: afer intern.

De Cospedal i els militars

Decretada la nova pròrroga de 48 hores en el procés, avui, per anar fent boca, la base militar de Sant Climent Sescebes, allotjament temporal de centenars de policies nacionals i guàrdies civils desplaçats al Principat, rebrà la visita de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, que fa uns dies expressava la «gairebé completa seguretat» que la intervenció de l'Exèrcit. «No pensin en un elefant», que diria l'expert en lingüística cognitiva de la Universitat de California (Berkeley, EUA), George Lakoff. O expressat en termes més planers: com les meigues a Galícia, a Catalunya, els militars, de ser-hi, hi són.

Tic, tac, tic, tac.