Explicaré tres casos. Tres casos que he viscut en persona i sense buscar-los, recalco això perquè imaginin quants se'n podrien trobar amb dedicació.

El primer és en realitat una suma de petits casos. Trobo cada dia més gent que m'escriu privadament per felicitar-me per algun article i encoratjant-me a seguir, afegint tot seguit que no s'atreveix a expressar-ho a les xarxes -molt menys en directe- perquè el seu entorn d'amistats o laboral és marcadament independentista. I ja se sap, millor no significar-se. També em trobo gent en un bar o pel carrer, que se'm dirigeix pel mateix motiu. Em crida l'atenció que abans de felicitar-me, mira a costat i costat per assegurar-se que ningú l'escolta i abaixa una mica la veu. Si em permeto la immodèstia de relatar-ho, és només per remarcar que avui, aquí, hi ha gent que té por d'expressar públicament la seva opinió. Millor dit, la seva opinió contrària al Govern.

El segon és el d'un petit empresari d'un poblet on governa un partit sobiranista. En vigílies de la vaga va rebre la visita de representants de l'Ajuntament per «recordar-li» que els negocis haurien de romandre tancats. Naturalment sense amenaces, que els catalans no fem piquets. Família treballadora i discreta que evita els enfrontaments, van seguir el dictat, ja que «en un poble ens coneixem tots i després, si vols fer qualsevol obra o gestió, tot són problemes». A tal punt arriba la por, que l'1-O tota la família -germans, avis, fills, etc- van anar a votar sense tenir-ne ganes. No fos cas, aquí ens coneixem tots, val més no tenir problemes. No seré qui els ho retregui, jo actuaria igual.

El tercer me'l va explicar la filla d'un amic, estudiant de batxiller a Girona. És potser el més greu, estem parlant de menors. El tutor va aprofitar una classe per preguntar, enmig de l'aula, si algú tenia intenció de no fer vaga. De no fer-ne, recalco. I a braç alçat perquè tothom els veiés bé. La filla del meu amic i tres més no en volien fer -la nena, més madura que molts adults, em va comentar indignada: «com ens poden demanar que votem a cegues una independència de la qual no ens han explicat res?»-, però lògicament no s'atrevien a quedar en evidència davant de la resta de companys. Si creuen vostès que això ja deixa prou clara la indecència d'un professor, esperin. Un, només un noi, va aixecar el dit. La reacció del professor va ser «alliçonar-lo» enmig de tothom -és a dir, humiliar-lo- etzibant-li que ja estava bé, que es tractava d'una data històrica, que pensés en el país, i els blablabla que tots estem sentint cada dia per TV3. Tot amb un somriure condescendent, que aquesta és la revolució dels somriures. Setze anys. Davant de la resta d'alumnes. L'escola no adoctrina. No, l'escola no fa res perquè és un edifici de pedra, però hi ha professors que no només adoctrinen, sinó que atemoreixen i humilien.

Règim opressor, gent amb por d'expressar les seves idees, ciutadans convertits en comissaris polítics. Falta alguna cosa per assimilar-nos a la Bulgària dels anys seixanta? Sí: un referèndum impulsat pel Govern i amb més d'un 90% de vots afirmatius.