Què li ha semblat la resposta de Puigdemont al requeriment de Rajoy?

Era el que ja es podia pensar. «Jo vaig dir el que vaig dir, vostè interpreti-ho i tregui'n conclusions. No em demani que m'interpreti a mi mateix, i que hagi de dir una cosa que jo no vaig dir». Puigdemont va dir el que va dir, i ho va dir després d'haver-hi pensat molt. El que ha tornat a repetir és el mateix que va dir, d'una altra manera, aprofitant l'ocasió per posar en el guió qüestions com la negociació que li ha permès dirigir-se a un públic diferent, fora d'Espanya. Jo crec que Puigdemont està jugant les seves cartes com considera que les ha de jugar, i això ja se sabia. Jo no esperava que la seva resposta fos d'una altra manera.

Activarà el govern l'article 155?

Jo crec que si s'activa el 155 es comet un error de proporcions gegantines, perquè és un article que no se sap el que és; està copiat de l'article 37 de la Constitució alemanya, però no s'ha aplicat mai. A Alemanya no s'ha aplicat mai la coacció federal, ni abans de Weimar ni després; només es va aplicar durant la República de Weimar i va ser una catàstrofe espantosa, un dels instituts jurídics dels quals es va fer ús perquè arribés el nacionalsocialisme al poder. El cas de Catalunya no hi té res a veure, és un procés d'independència i no sabem què és la coacció federal, encara que en teoria està molt ben definida. Però a la pràctica no sabem en què es concreta, perquè no s'ha aplicat mai. És complicadíssim i el risc no és per a Catalunya, és per a la nació espanyola. I aquí entrem en un terreny en què es posa en marxa un procés que no es controla.

Es podria haver resolt abans el problema?

El problema no s'hauria d'haver presentat mai. Si no s'hagués trencat el mecanisme que perveia la Constitució del 78 per a la integració de les nacionalitats a l'Estat, sustentat en el pacte entre els dos parlament i el referèndum ciutadà un cop celebrat el pacte, no tindríem aquest problema. La Constitució espanyola preveia un mecanisme que conduís què mai es plantegés el referèndum. D'aquesta manera, el referèndum seria sempre el punt d'arriba del procés d'autonomia, seria la fórmula de ratificació del pacte entre els dos parlaments. El que succeeix amb la sentència «maleïda» de 2010 és que es va desautoritzar el pacte entre els dos parlaments, i a partir d'aquell moment a Catalunya es va plantejar el referèndum del dret a decidir. El que estava en el punt d'arribada es va convertir en el punt de sortida: volem ser consultats sobre la nostra integració a Espanya. Això és una barbaritat, el referèndum per a una qüestió com aquesta és una molt mala solució, però és al que ens ha abocat la realitat i això és el que vol el 80% de la població de Catalunya. Ara ja no hi ha manera de fer marxa enrere.

Com s'arregla, llavors?

Ara mateix, sense un pacte entre l'Estat i la Generalitat per celebrar un referèndum a Catalunya, crec que no tenim sortida. I, tal com estan les coses, el Govern mai cedirà en aquest punt. Estem en una situació de punt mort, i ja veurem. Jo, sens dubte, si fos el PSOE no firmaria res relacionat amb l'aplicació del 155, de cap manera.

La Generalitat reclama la mediació internacional...

Això és una cosa que no es pot admetre, perquè Espanya és un estat sobirà membre de la Unió Europea i ha de resoldre aquest problema. No sé si és fàcil o difícil, però la democràcia espanyola l'ha de resoldre.

Quan i com?

De moment, jo crec que caldria començar a parlar entre nosaltres i buscar interlocutors. És el moment de parlar, però els que no poden parlar ara mateix són Puigdemont i Rajoy, s'han inhabilitat amb la seva conducta i no poden parlar, tenen tancades les portes entre ells. S'hauran d'obrir al Parlament, que la Comissió Constitucional del Congrés es reuneixi amb l'organisme equivalent al Parlament de Catalunya per veure com sortim d'aquí, i que comencin a asseure's i parar el rellotge de la independència i del 155. Ha de ser una cosa coral, amb la representació de tots els partits de l'arc parlamentari de l'Estat i de Catalunya. Això s'ha de parlar i pactar, no hi ha cap solució fora d'aquí. Què guàrdies civils, jutges i la resta ho arreglin és absurd, és pitjor el remei que la malaltia. L'1 d'octubre vam tenir ocasió de comprovar-ho.

Fins a quin punt dificulta la solució el fet que hi hagi uns ànims tan sublevats entre els sectors més radicals?

Està clar que dificulta la solució, però és el que sol succeir en aquests casos. I no oblidem tampoc el nacionalisme espanyol, que no és menys perillós que qualsevol dels nacionalismes perifèrics perquè té l'Estat al darrere. Aquesta és la part negativa, que en aquestes situacions surt el pitjor i la gent més sensata s'inhibeix. S'han de buscar veus sensates, la societat ha de mobilitzar-se i s'han de buscar dins de l'Estat els òrgans que realment puguin actuar. I els parlaments son els més legitimats per fer-ho.

Li sembla que hi ha hagut violació de drets humans a Catalunya?

Això no té cap fonament, cap credibilitat. El que va fer la Guàrdia Civil l'1 d'octubre potser no va estar bé, però en termes de política comparada no és res; als Estats Units amb una manifestació política com aquesta ja estaríem veient quants morts hi hauria hagut. L'Estat espanyol no està actuant de manera excepcionalment repressiva.

Què podem esperar avui?

El Govern ha tancat totes les portes posant ultimàtums, i si no hi ha diàleg s'haurà d'activar el 155. Això és una terra incognita»; en primer lloc, hem de saber quines mesures s'adoptaran, que han de ser aprovades pel Senat, i quina reacció es produirà segons les mesures que s'adoptin, i quina contrareacció es produirà davant les reaccions a les mesures... Estem pralant de ser aprenents de bruixot, aquest és un procés que ja no hi ha qui controli. És una dinàmica impossible, perquè hi ha reaccions que són inimaginables. Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana tenen prop de mig milió de persones mobilitzades, ningú sap què se'ls pot ocórrer. S'ha de parlar i no hi ha més. Una solució bona no la tenim, de manera que hem de buscar la solució menys dolenta.