La primera vegada que em van dir «botifler» vaig pensar que era un insult. Més endavant, quan ho van dir també a gent com Pérez Andújar, Isabel Coixet, Joan Manuel Serrat o Juan Marsé, vaig entendre que era un elogi. Cap qualificatiu dirigit a persones com aquestes, de pensament lliure i allunyades del ­ramat, podia ser negatiu. Compartir botiflerisme amb ells era un honor. Em vaig emocionar i tot, alhora que em va saber greu no haver-ho agraït a la persona que m´ho va dir, segur que imbuïda de bons sentiments.

Un botifler, i a molta honra, esclata a riallades quan diumenge TV3, per fer-nos creure que és objectiva, aprofita l'aniversari de Pau Casals per acabar el TN amb fragments d'un discurs a l'ONU en què el músic indicava que Catalunya és un gran país. Ja sé que si fos patriota m'hauria d'haver emocionat, però ves, què hi puc fer, l'absència de sentit del ridícul em fa riure. També sé que hauria d'haver sortit al balcó a cridar «visca!» quan en Puigdemont va finalitzar cinc minuts sense dir res, amb un «Visca Catalu­nya!» tan postís com tot el que fa, però els botiflers tenim al·lèrgia a desitjar llarga vida als països, potser perquè mai n'hem conegut cap. I estem immunitzats contra els farsants.

Quan escolta patriotes repetir com lloros que no marxaran empreses, que la UE acceptarà Catalunya i que Europa ens farà costat per més que el procés estigui pensat amb el cul, el botifler calla. Quan la realitat, tossuda, mostra empreses que marxen, una UE que ens deixaria fora i una Europa que dona suport a Espanya, el patriota dirà que millor que marxin, que no li interessa la UE i que Europa és un cagarro. El botifler es preocuparà, no tant per com queda el país, que també, sinó per la proliferació de patriotes.

El botifler no compra samar­retes cada 11-S per finançar entitats privades subvencionades, valgui l´oxímoron. Se´n riu dels governants quan fan el ridícul, o sigui unes quantes vegades diàries, sense importar-li què diuen defensar, ja que sap que només es defensen a si mateixos. Està fart que a la menor ocasió la gent es posi a cantar l´himne nacional, de quina nació és igual.

Un botifler no té pàtria, no té bandera, no té himne. No estima res que no sigui de carn i ossos. No té certeses. I sobretot, no té l´afecte dels patriotes. Avui, a Catalunya, no hi millor elogi que ser titllat de botifler.