De repúbliques n'hi ha per dar i per vendre: la de la Xina, que és popular i dictatorial; la del Congo, democràtica, diuen, diuen, diuen; la Dominicana... una illa. El segle passat hi va haver la de Weinmar, a Alemanya, que va durar quinze anys i que va acabar com el rosari de l'Aurora, i, des d'ahir, hi ha la «República del 155», la catalana, aquella que ningú, ningú, ningú sabia massa bé com començava i que ningú, ningú, ningú sabia com acabaria, excepte el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que a quarts de nou del vespre anunciava la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions autonòmiques, «netes, lliures i legals», per al proper 21 de desembre, un dijous.
Amb 70 vots (secrets) a favor, deu en contra i dos en blanc -els «sí» sumen, per tant, el 51,8% del total- el Parlament va proclamar la independència a l'hora de la migdiada; a continuació el Senat espanyol començava a liquidar-la: amb 214 vots a favor, 47 en contra, una abstenció i una fugida de l'escó, la de l'expresident català José Montilla, activava la resposta de l'Estat sustentada en l'article 155 de la Constitució de 1978. A banda d'aprovar els comicis, el Consell de Ministres cessava el Govern de la Generalitat en ple, president i consellers. També el delegat a Madrid, Ferran Mascarell, ambaixador per unes hores, i el representant a Brussel·les, Amadeu Altafaj, entre d'altres.
I així les coses, quan a mitja tarda, a la seu de la Generalitat de Girona un grup de ciutadans retirava la bandera espanyola, a Madrid la Fiscalia preparava la querella per rebel·lió que presentarà dilluns contra «tots» els càrrecs públics que han fet possible la nova república (article 472 del Codi Penal: «Són reus del delicte de rebel·lió aquells que s'alcessin violentament i públicament per qualsevol dels fins: 1r.- Derogar, suspendre o modificar totalment o parcial la Constitució (...) 5è.- Declarar la independència d'una part del territorio nacional»). L'article preveu penes de fins a 25 anys de presó per aquells que, valgui la redundància, «induint els rebels, hagin promogut o sostinguin la rebel·lió». Un quart de segle, una eternitat.
Santi Vila i la reacció de l'Estat
La determinació de la Fiscalia fa més creïbles (i temudes) les paraules pronunciades per Mariano Rajoy a La Moncloa: «ni un minut més» perdut per «recuperar la legalitat» al territori escindit (a la Viquipèdia, la «República Catalana» encara va durar menys: escassament tres hores; a internet les guerres són sense quarter). Entre els que legalment perden el càrrec s'hi compta Josep Rull, conseller de Territori i Sostenibilitat, que ahir assumia Economia i Empresa en substitució del figuerenc Santi Vila, dimitit la vigília del ple de la independència; cartera que li ha durat de Nadal a Sant Esteve.
«El pols del país»
Sigui com sigui, als dos milions aproximats de ciutadans amb dret a vot que van dir «sí» a la independència l'1-O ningú no els treu les hores d'alegria desenfrenada viscudes ahir, 27-O; als més de tres milions que es van quedar a casa, tampoc ningú no els curarà l'espant. Així les coses, amb la república partida per la meitat, Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat autonòmica, primer del nou país, cessat sense contemplacions, afirmava, apostat darrere de la balaustrada magnificent de marbre blanc del Parlament, que és arribada l'hora que institucions i catalans mantinguin «el pols del país» que no reconeix ningú: ni els Estats Units, ni França, ni Alemanya, ni el Regne Unit, ni la UE, ni l'OTAN...
La ressaca
Acabada la festa històrica als carrers, arribada la ressaca històrica, dura, devastadora, perquè el desafiament és de magnitud galàctica. Ja avisava el PDeCAT que s'aproximen temps «de guerra»: el 155, sosté el partit sorgit de les cendres de la Convergència Democràtica de Jordi Pujol, el líder caigut en desgràcia, desencadenarà la resistència ciutadana i desordres públics. Fonts dels demòcrates europeus de Catalunya citades per l'agència Efe posaven la dimissió de Santi Vila com l'exemple definitiu que el diàleg estava condemnat al fracàs en la resolució del conflicte. Qui sap si aquesta condemna, severa, ja havia estat pronunciada per uns i altres el minut zero del dia «D». Ara que «totes les cartes són damunt la taula» segons el PDeCAT, el dubte més retòric que es planteja és: qui tenia els asos? El de les eleccions, per unes hores, va estar en possessió de Puigdemont.
