La independència de Catalunya s'esfuma amb la sortida de les empreses fonamentals d'aquesta regió, gràcies a una llei aprovada al matí perquè s'apliqués a la tarda. A continuació, el factor determinant en la implosió del moviment independentista és el pànic a la presó. Puigdemont feia setmanes que no pronunciava la paraula república quan es va procedir a la seva imaginària substanciació parlamentària, al mateix temps que la UE vetava l'article 155 de Rajoy i li imposava unes eleccions autonòmiques immediates que el PP no desitjava. Divendres passat, Carme Forcadell llegia plorosa i terroritzada la suposada proclamació republicana. La seva ment era en una cel·la.
En la història democràtica d'Espanya, mai els intel·lectuals de guàrdia havien exigit amb tanta fúria la presó contra polítics impecablement votats, i que no havien comès delictes de sang o de corrupció. Ni tan sols Otegi, complaent com a mínim amb els atemptats etarres, havia concentrat una animadversió similar. Catalunya és diferent. En la seva querella sota l'encapçalament «Més dura serà la caiguda», un enunciat primitiu que desautoritza els cent folis subsegüents, la fiscalia no ha interpretat tant la voluntat carcerària del Govern com l'ànsia de retribució urgent de la immensa tertúlia espanyola. A l'altra banda, la fugida de Puigdemont i el pànic dels seus seguidors desmunten la seva romàntica publicitat d'un moviment entre Gandhi, empresonat tretze vegades, i Hável, amb quatre anys de presó.
El pànic a la presó que governa la política espanyola és una passió compartida pels independentistes catalans i pel PP. El Suprem accelera la condemna al Parlament, mentre retarda les sentències a Urdangarin, Matas i Rato. No pot ser només una coincidència que els udols a favor de la tancada de polítics democràticament votats hagin servit per fer callar el manifest simultani de la fiscal Sabadell a Gürtel, sobre la caixa b del PP i la necessitat de tancar als seus responsables. Amb Rajoy de testimoni en tots dos casos.
