S. és una amiga que ara és professora de Filosofia en un institut de Barcelona i que abans va treballar com a mestra a la presó Model de Barcelona. Tan aviat com va saber l'ingrés a presó de vuit membres del Govern català em va trucar i em va dir: «Escriu als teus amics que tens a la presó. Els presos no tenen telèfon mòbil ni poden llegir missatges de les xarxes socials però poden rebre cartes. I les cartes no s'obren i es manté el secret postal que és tan difícil en les comunicacions telemàtiques. I les cartes els acompanyen i els reconforten. Escriu amb tot el teu sentiment el que vulguis dir als teus amics que ara estan empresonats». I així ho faré i ho vull recomanar a tots els que tenen sentiments d'afecte pel govern empresonatque els escriguin a les presons.
Mai havíem pensat que arribaríem a aquesta situació, diuen alguns. Em sembla que d'altres sí que havien tingut en compte aquesta situació, aquest extrem, per la incapacitat del diàleg polític de donar sortida al conflicte actual. I en clau interna es podrà discutir tant com vulgueu de com hem arribat aquí però davant dels ulls de tots els que segueixen aquest cas des de fora de les fronteres de l'Estat espanyol clarament veuen que un govern amb tots els seus serveis de prospectiva i serveis d'intel·ligència no han sabut preveure i avançar-se a aquesta situació. De tal manera que fora de l'Estat ja no es veu el contenciós català només com un tema «territorial» sinó com una greu crisi constitucional.
Fa 39 anys la Constitució espanyola va ser molt majoritàriamentment suportada en referèndum a Catalunya. I alguns s'aferren per dir que tot el que passa en aquests moments està lluny de la voluntat majoritària. El meu pronòstic és que de les urnes del 21 de desembre en sortirà una majoria de catalans que rebutgen l'actual marc constitucional, que el consideren esgotat. Dit d'una altra manera, que els partidaris de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya són minoria, una minoria que deixarà en molt mal lloc aquesta manera tan poc política de conduir la situació en els últims set anys.
Estem davant també d'uns judicis que invoquen uns tipus penals fora de tota fonamentació. El delicte de rebel·lió requereix «alçament amb violència» i la pretensió d'imputar actes violents als actuals empresonats és absolutament desaforat, i aquesta és una consideració que també s'observa des de l'exterior.
Perquè mai es pugui acusar falsament els consellers empresonats de cap acte violent és molt important que en els pròxims dies i setmanes, com sempre, el comportament sigui extremadament cívic i pacífic en qualsevol manifestació al carrer.
Així ho diuen també juristes que van redactar el tipus penal de rebel·lió i que diuen clarament que ara s'està utilitzant abusivament, políticament. La lectura de la interlocutòria de la jutgessa de l'Audiència Nacional és un veritable i inconsistent manifest de connotacions més polítiques que jurídiques.
En termes jurídics també s'ha de dir que l'aplicació de l'article 155 és absolutament fora de les previsions de constitucionals. No estem davant d'una suspensió parcial d'algunes competències determinades sinó de la fulminació de tot un govern sorgit d'unes eleccions democràtiques. Si avui surten al carrer i pregunten qui és la presidenta de la Generalitat, quasi ningú caurà en el nom de la vicepresidenta del Govern espanyol, artilleria de la Brigada Aranzadi.
Una última consideració de caràcter més humà. Per primer cop a la vida tinc un amic a la presó. Fa trenta anys justos, aquest novembre, que vaig fer el pas de ser associat de Convergència. Em va convèncer Lluís Recoder en una reunió a Olot. I ben aviat vaig conèixer una generació brillant de joves nacionalistes entre els quals es trobaven Josep Rull, Pere Salo, Damià Calvet, Ferran Falcó... i hem fet molta feina junts.
L'any 1996 en Josep Rull i servidor vam escriure la ponència política de la JNC. Es titulava Catalunya Sobirana i allí vam escriure el nord i el combat pacífic i democràtic que estem vivint. Al cap de dos anys, la tardor del 1998, vaig recollir d'en Josep el relleu de la secretaria general de les joventuts de Convergència. I vam començar a treballar junts en tants projectes. I en Josep va arribar a coordinador general del partit i va impulsar el naixement del Partit Demòcrata. I va començar una excel·lent executòria com a conseller per demostrar que a més d'un brillant orador era un bon governant en el brac executiu. I així ha arribat a la maduresa de la seva vida, casat amb la Meritxell, amb qui té dos fills, en Bernat i en Roger. I a 47 anys ha entrat a la presó per haver permès votar i donar la veu als ciutadans. Per fer possible allò que vam escriure junts fa 21 anys. I el que dic per en Josep ho dic per tots els consellers, molts d'ells amics de tants anys, tots ells compromesos en uns ideals que no són un delicte sinó un compromís democràtic.
Que tots els sentiments que han remogut les nostres entranyes es puguin canalitzar amb serenitat i contundència en les urnes del 21 de desembre. Unes eleccions on hi haurà una gran participació i que es poden convertir en el plebiscit de validació dels passos polítics fets els últims anys. Concentrem-nos, doncs, a ajudar els empresonats amb una mobilització pacífica i massiva a les urnes.
Mentre arriba el dia, anirem a visitar els amics a la presó i els escriurem cartes. Unes cartes com les d'abans, en un sobre tancat, secretes, no interferides, llargues, sense límits de caràcters, on expressarem conviccions fermes i un amor a flor de pell.
En Josep i jo vam triar dues cites de dos poetes per encapçalar la nostra ponència de 1996. Una era de Joan Maragall i l'altra de Salvador Espriu i deia així: «Ens alcem tots dos, en encesa espera, el meu poble i jo». Encesa espera com a la rotunda resposta democràtica del dia 21 que espero que cancel·li tant d'oprobi i menyspreu cap al fil roig de les nostres institucions. Escriviu cartes als nostres consellers empresonats.
