Si l'empresonament de la Generalitat en ple suposa un triomf sense precedents de la democràcia a Espanya, la llibertat que gaudeix l'expresident del Govern català a Brussel·les obliga a concloure que Bèlgica no és un país democràtic. La hipòtesi que els arguments remesos des de l'Audiència Nacional per exigir la presó de Puigdemont no tinguin fonament, ni tan sols s'ha de veure per sacrílega. Encara que totes les persones decents prefereixen una presó espanyola a una llibertat belga, potser no va ser tan desgavellada la maniobra de l'expresident català de posar terra pel mig, unànimement qualificada de pallassada o traïció. Ni tan sols es pot parlar d'un pròfug, ja que el trajecte de Barcelona fins al país dels belgues pot efectuar-se sense necessitat de mostrar el DNI. Davant la perspectiva de ser emmanillats amb les mans a l'esquena, alguns condemnats reclamarien el dret a una segona opinió. Des que Puigdemont va despertar a Brussel·les sense que el Govern complís la precaució elemental de tenir-lo localitzat, semblava evident que la justícia belga no compartiria d'entrada el furor venjatiu del fiscal general reprovat contra la Generalitat. Per no parlar del llastimós escrit que sustenta la pretensió de devolució a Madrid per empresonar-lo. L'estratègia aconsellava no empresonar els membres de la Generalitat que no van emigrar, per deixar en ridícul l'expresident prematurament fugit. Per descomptat, es va procedir en sentit invers, perquè Espanya quedés en evidència. Rajoy i la polivalent Soraya no es van assabentar que Puigdemont se n'anava a Bèlgica, ni que la presó per Junqueras i companyia era contraproduent, ni que l'expresident sortiria de moment per la porta gran de Brussel·les, ni de l'aparició de les primeres esquerdes en el silenci de la Unió Europea sobre presos que, si no són polítics, guarden més d'una semblança amb aquesta definició. Sort que aquests dos demòcrates són indiscutibles per al futur del país. De qualsevol d'ells.
