07 de novembre de 2017
07.11.2017

Ser demòcrata o no, aquesta és la qüestió

Carles Puigdemont, citat a declarar d'aquí a deu dies pel tribunal que decidirà sobre l'extradició, escalfa motors per la campanya electoral des de Bèlgica - L'objectiu més immediat de l'independentisme: propagar a l'exterior que Espanya és un Estat al·lèrgic a la democràcia - La Comissió Europea no veu, però, que l'Estat de Dret «estigui sent violat»

07.11.2017 | 15:41
Les comparacions entre Puigdemont i el personatge de còmic Tintin són gairebé inevitables

«Això ja no va de Catalunya, va de democràcia» defensa el president (cessat a ulls de la Moncloa) de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un article que publicava l'edició d'ahir del diari britànic The Guardian. La decisió del jutge belga de deixar en llibertat provisional Puigdemont i els quatre consellers mentre es manté obert el procés que haurà de dirimir si finalment són extradits ha estat interpretada per l'independentisme com un victòria significativa en una guerra de banderes que, cada dia que passa, s'intensifica. Res de «desescalada» –el concepte que el president destituït a efectes de l'article 155 de la Constitució va posar de moda en el Ple del Parlament del 10–O, el de l'esperada proclamació de la república catalana que, això no obstant, va quedar suspesa en qüestió de segons. Ben al contrari: els bàndols tanquen files i aprofiten qualsevol victòria, per petita que sigui, per treure pit. Amb la vista posada en la contesa electoral del 21-D cap argument sobra, tota adhesió a la causa suma, per insignificant que pugui semblar.

Discrepàncies en el Govern belga

Per al sobiranisme –compte amb el matís: Jordi Xuclà, coordinador dels diputats i senadors del PDeCAT a Madrid, parlava de «partits sobiranistes», ahir, en declaracions a La Sexta quan el periodista Antonio Farreras, una de les cares mediàtiques del procés, l'interpel·lava per llistes i candidats als comicis autonòmics en un programa matinal–, qualsevol picada d'ullet que arriba des de l'exterior és més que celebrada. Més que benvingudes han estat, per exemple, les afirmacions del ministre de l'Interior belga, el flamenc Jan Jambon, que diumenge demanava un «judici just» per a Puigdemont i els consellers destituïts que romanen a Brussel·les (Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig), aigualides per la rèplica del seu col·lega de gabinet, Didier Reynders, el liberal francòfon que dirigeix el Ministeri d'Exteriors, que proposa no «immiscir-se» en l' afer Puigdemont i «deixar fer a la Justícia».

Campanya a distància

En qualsevol cas, els terminis que marca la legislació belga, que situen la hipotètica extradició del president català cessat, que compareixerà davant del tribunal de primera instància de Brussel·les el pròxim 17 de novembre, per a d'aquí a 60 dies, aboquen la campanya electoral del 21-D a una situació inèdita: el candidat Puigdemont, ja proclamat pel consell nacional del PDeCAT (a Santi Vila, com Artur Mas en el seu moment, l'han enviat a la paperera de la història), buscarà el màxim de vots possibles a 1.300 quilòmetres de distància de Catalunya. Avui finalitza el termini que marca la llei electoral per la presentació de coalicions i ahir tot feia pensar que els independentistes aniran menys junts pel sí a la república.

ERC, a totes

ERC, que amb gran rapidesa (i perspicàcia) ja ha llançat una OPA al sector dels comuns més procliu a la independència obrint les portes al díscol podemita Albano Dante Fachín, fet un home a base de proclames a favor de la secessió, domina en les enquestes i sembla no estar disposada a deixar-se escapar la Presidència. La CUP s'ha mostrat reticent a la llista unitària des del primer moment, la fórmula que, en canvi, anhela el PDeCAT per maquillar una presumible patacada electoral (cap enquesta situa la refundada Convergència entre els tres primers llocs de l'arc parlamentari).

Democràcia, la mare dels ous

Si el circ, per a uns, moviment estratègic, per als altres, de Puigdemont acabarà enfortint la dèbil intenció de vot que la demoscòpia assigna al PDeCAT és tota una incògnita, que adquireix dimensions gegantines en un context polític (i judicial) altament volàtil (en el conflicte català, passar de l'eufòria a la depressió pot ser qüestió de segons). En qualsevol cas, el terme «democràcia» («quan un polític utilitza la paraula democràcia quatre vegades seguides –afirma el poeta Joan Margarit– vol dir que allò acabarà com el rosari de l'aurora», que en la revolució liberal de la segona meitat del segle XIX solia acabar a garrotades) se situarà en el centre de la batalla diàlectica: la idea força de l'independentisme sembla clara i assenyalarà Espanya com un estat demofòbic, repressor, gairebé filofranquista. Fins a dia d'avui Bèlgica i la decisió de la jutgessa Carmen Lamela els ho han posat en safata, i això que The Economist –diari britànic que els bàndols es llancen a citar quan esgrimeix algun argument que juga al seu favor–, en l'Índex de Democràcia 2016, elaborat per la Intelligence Unit del rotatiu, considera el país ibèric, amb una puntuació de 8,30 sobre deu, una «democràcia plena»; la terra d'Hergé, el pare artístic de l'immortal personatge de còmic Tintín –les comparacions del reporter de ficció amb Puigdemont, periodista de formació, s'han fet gaire obligatòries–, ves per on, obté l'estatus de «democràcia imperfecta», amb 7,77 punts. Només països com Noruega, Islàndia, Suècia, Nova Zelanda, Dinamarca o el Canadà superen Espanya en qualitat democràtica segons The Economist, que sotmet 67 països a un exhaustiu escrutini que té en compte 60 indicadors . Però una cosa són els índexs i l'altra els discursos que dominen el mainstream («corrent principal», en aquest cas de pensament). I a Catalunya, de moment, una part molt significativa de l'opinió pública –i bona part de la publicada– es decanta per considerar Espanya qualsevol cosa menys un estat que ofereix garanties democràtiques plenes.

Unitat de discurs

«En llibertat sense fiança. Exigim que les mateixes garanties que se'ns reconeixen a nosaltres siguin reconegudes també als nostres companys injustament empresonats a Espanya. El nostre pensament està amb ells i elles tothora», escrivia al Twitter l'exconseller Toni Comín. «A Bèlgica ens donen llibertat sense fiança, mentre a Espanya estaríem a la presó. Moltes gràcies pels suports», insistia l'exconsellera Meritxell Serret. Caldrà veure què passa durant la campanya electoral, però per ara la unitat de discurs de la banda independentista es manté intacta. Passa el mateix amb la posició de la Comissió Europea, que no es mou ni un mil·límetre: «No veig que l'Estat de Dret estigui sent violat per les autoritats espanyoles. Crec més aviat que els que no respecten l'ordre constitucional espanyol estan en violació de la llei», deia ahir el president Jean-Claude Juncker. L'agitat tram final del procés és això: una de freda i una de calenta. En aquest combat polític d'alt voltatge tot és possible: també que Vila-roja, un barri de la perifèria de Girona, bressol polític de Carles Puigdemont, s'erigeixi en símbol de l'«unionisme» més vehement, més radical. La Juventud de España, entitat sorgida del no-res, ha convocat una manifestació per clamar que «Gerona es España». Serà dissabte.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema