Es interessant la interpretació de la paraula. No és una qüestió de post-veritat, sinó de cinisme. Cinisme. Un altre concepte que, enllà del que vol dir, també es capgira. S'oculta amb paraules grandiloqüents. Vivim un temps manat en bona part per la propaganda. Durant qualsevol conflicte i, depenent de la seva gravetat, la propaganda serveix per tombar la veritat. Arriba un moment en el qual el sentit de les paraules es desmunta per crear un relat nou que només interessa l'objectiu final: la victòria. Gràcies a frases concretes i consignes desbocades, es munta una percepció oposada fins i tot a allò que palesen les imatges. És una antiga disciplina canviar la percepció del que es veu gràcies a la corrupció del lèxic. La propaganda política poques vegades admet el sedàs de la veritat. La veritat, en comptesses polítiques, l'adapta el poder i, jutges, policies i fiscals, en fan categoria en vistes a fer casar les peces al discurs del poder. Alliçona. El poder empeny la seva força administrativa i mediàtica a l'hora d'explicar a la població que és la violència. D'aquesta manera i, gràcies a una decidida i reeixida perversió semàntica, els insubmisos, els mestres, els dissidents i els no afectes al règim que fan cassolades, escraches, qui talla carrers, qui treu banderes i trenca ous per fer una truita, són violents de mena. Així s'encavalca la vida actual. Gràcies a l'aplicació de la Mare de totes les lleis, la 155, es desmunta la raó que fins no fa gaire acompanyava cada concepte. Paraules mortes. Manipulades amb impudícia. La conseqüència del funambulisme semàntic: els pacifistes són violents, se'ls ha d'humiliar i trencar la cara. Viva el vino!