El diputat a les Corts espanyoles Joan Tardà ho insinuava dimarts passat: «Es va declarar la independència, es va proclamar la república, però aquella república no es va implementar i la raó fonamental és que no estàvem predisposats a posar en risc la seguretat dels ciutadans». Marta Rovira, secretària general d´ERC, el partit de Tardà, reblava el clau, a cop sec de martell, ahir, als micròfons de Rac1 -emissora de ràdio que perd el director dels últims cinc anys, Eduard Pujol, que s´incorpora a la llista del president «legítim», Carles Puigdemont: «El Govern espanyol, a través de múltiples fonts, ens va amenaçar amb morts al carrer», un escenari que l´altre executiu immers de ple en el conflicte polític del segle, el català, «no estava disposat a acceptar». Fins ahir Rovira no havia revelat quines són «les múltiples fonts» d´una amenaça tan esgarrifosa. «Se´ns informava que estaven entrant armes a Catalunya i que l´exèrcit estava venint», insistia a la ràdio del Grup Godó.
La república, doncs, tot i que va recobrar unes dèbils constants vitals el 3 de novembre passat, jornada de vaga poc general, amb la «conquesta» a la brava de carreteres i vies de tren per part dels Comitès de Defensa de la cosa, no va ser per culpa d´Espanya. De qui podia ser, si no? D´Europa? Ves. I vet-ho aquí, sosté Rovira, que «ja n´hi ha prou [d´autocrítica] perquè nosaltres estàvem molt preparats», per molt que ho neguin els exconsellers viatjats a Bèlgica que es deixen fer fotos mentre sopen (pollastre) junts, en companyia de Puigdemont, a casa de diputats belgues -«no estàvem prou preparats», deia Clara Ponsatí; el Govern va vendre la part «més èpica, més bonica» i no pas la «més inquietant», reconeixia l´ex-ciutadà pel canvi Toni Comín.
La salva dialèctica de la mà dreta d´Oriol Junqueras arriba quan el rellotge de la política catalana comença a marca l´hora de la veritat: les eleccions del 21-D són a tocar i en joc hi ha el control de la Generalitat, que fa mesos que els sondejos més públics atorguen a ERC. Compte, però: fonts ben informades expliquen a aquest diari que els republicans s´han endut algun ensurt amb els darrers trackings (enquestes que elaboren els partits per optimitzar el rendiment de les campanyes), que aflorarien resultats gens espectaculars. Rastrejos, per cert, elaborats abans que Puigdemont, que havia dit per activa i passiva que plegava, consumés la nova pirueta electoral JuntsxCatalunya, una aposta pel sobiranisme transversal però força escorada de la centralitat política i que presumiblement pescarà vots en el mateix calador en què ho farà ERC.
Salve o rèquiem
La desfeta o la victòria de l´independentisme és cosa de quatre o cinc diputats (guarisme vàlid per l´anomenat «unionisme»). En funció d´en quin bàndol caiguin aquests escons, els partits de la fins al dia d´avui no-nova república resaran una salve o un rèquiem per la pàtria futura. I ERC menys que ningú es pot permetre la més mínima acusació de traïdoria, sobretot ara que apareix com la primera responsable de la frustració de la llista unitària. I Rovira, precisament, va ser dels membres de l´estat major republicà que pitjor van encaixar la «traïció» de Carles Puigdemont la llarga nit que va acabar amb una convocatòria electoral legal al damunt de la taula. L´acarnissament tuitare de dirigents, quadres i militants amb l´aleshores president va ser notable, amb el diputat a Madrid Gabriel Rufián d´abanderat (la piulada «155 monedes de plata» va ser intepretada com una acusació de Judes Escariot, l´apòstol que va vendre Jesucrist, cap a Puigdemont, tot i que el dia de la proclamació de la república, el 27-O, Rufián va dir que la clatellada anava per PP, Cs i PSOE, pel 155).
Contraatac duríssim de Moncloa
La contundència de les acusacions de Marta Rovira -filla de Vic, per cert, ciutat de sants on l´estelada pesa com una llosa- va provocar la resposta de múltiples fonts, en aquest cas confirmadíssimes, de Moncloa. «Això és una vergonya. Ja no hi ha qualificatiu per aplicar a aquesta afirmació. Deixem-ho en el fet que és absolutament fals. És una enorme mentida i, sobretot, és una vergonya», etzibava el president Mariano Rajoy. És «una irresponsabilitat gravíssima», una «indignitat absoluta», secundava el ministre de Justícia, Rafael Catalá.
Abans-d´ahir era Puigdemont en persona qui admetia haver fet una «anàlisi equivocada» de la situació; pensava que el Govern central s´avindria a negociar. Més autocrítica en l´inici d´un precampanya abocada a atribuir la culpa.
