22 de gener de 2018
22.01.2018

Puigdemont té la clau de desbloqueig

Ni Esquerra ni el PDeCAT volen aparèixer com a traïdors i per això aposten per la investidura de Carles Puigdemont · Només ell té la clau i pot donar sortida a aquest embolic.

22.01.2018 | 09:03
Puigdemont té la clau de desbloqueig

Que la prudència no ens faci traïdors» (Jordi Carbonell, 1976) és una de les frases més boniques de la transició i també una de les més perilloses, en la mesura que convida a la imprudència. L'independentisme viu presoner d'aquesta frase. Dubtar que es pugui investir Puigdemont és traïció. Negar que la república existeixi és traïció.

Algú hauria d'haver pronunciat la frase alternativa: «Que la gosadia no ens faci temeraris», però si algú la va dir, no va fer el salt a la fama. Les frases prudents no agraden als engrescats, que són els que consagren els eslògans.

Ningú no vol ser el traïdor. Esquerra no vol que li pengin aquesta llufa, ni tampoc el PDeCat, de manera que tots dos aposten per la restauració legitimista i proposen investir Puigdemont com sigui. I s'hi mantindran fins que es demostri que no és viable mentre romangui a l'estranger.

El Govern espanyol està disposat a demostrar-ho. S'oposarà successivament a la seva candidatura, que defensi el seu programa a distància, que sigui votat, que l'elecció es publiqui al Diari Oficial (que controla per mitjà del 155), que el rei el nomeni i a una presa de possessió no presencial (per cert, la Llei de la presidència no diu que hagi de ser-ho). Segurament no caldrà arribar al final de la seqüència, ja que el Tribunal Constitucional actuarà en els primers compassos.

Però ningú no vol aparèixer com el traïdor que anticipa les derrotes. L'únic que pot fer-ho és el mateix Puigdemont. Ell és qui pot facilitar una sortida a aquest embolic, ja que el Govern central no ho farà. Les crítiques i els blasmes de l'independentisme no mouran Rajoy de lloc, i encara menys amb Ciutadans disputant-li amb èxit el concurs pel títol de patriota de pedra picada.

Només el president destituït pot dir que no val la pena arriscar-se a un 155 permanent i que val més acceptar la filosofia del mal menor. Però també és lògic pensar que reclamarà alguna cosa a canvi. Alguna mena de seguretat personal, de reconeixement, o totes dues coses.

Obtenir reconeixement polític des de Catalunya no serà problema. La majoria independentista al Parlament pot votar alguna resolució que proclami la legitimitat històrica del Govern destituït, i seguidament investir un president sense cap motxilla judicial que el destorbi (de moment).

En canvi, la seguretat personal de Puigdemont està lligada a la situació jurídica, dins el mateix paquet que els empresonats, els que estan lliures amb mesures cautelars, i els investigats que aniran desfilant pel Suprem les properes setmanes o mesos. En aquest ter-reny els partits independentistes tenen poc a oferir, ja que no controlen la situació.

La de Puigdemont és una qüestió judicial però també és una qüestió d'Estat. Té a veure amb el que desitgi el Govern central però també amb la seva capacitat d'influir en les decisions del jutge Llarena i de les sales d'apel·lacions del Suprem. I l'executiu no viu les seves hores més glorioses. La judicatura li està perdent la por i mira de reüll l'ascens de Ciutadans a les enquestes.

D'aquí a nou dies el nou president del Parlament, Roger Tor-rent, ha d'anunciar als diputats reunits en sessió plenària a qui proposa com a aspirant a president de la Generalitat. Si diu el nom de Puigdemont i aquest no es troba a la sala, començarà un període d'incerteses sobre el qual s'han fet i es poden fer tota mena d'especulacions.

Un exemple entre molts altres de possibles: si no s'arriba a fer ni tan sols la primera votació d'investidura, perquè el Tribunal Constitucional ho impedeix, no comencen a comptar els dos mesos al cap dels quals es convoquen noves eleccions. Podríem estar així setmanes, mesos i anys, mentre els juristes treuen fum per les orelles, i amb el Consell de Ministres espanyol exercint de Govern de la Generalitat en funcions.

Els redactors de l'Estatut, de la llei de la presidència de la Generalitat i del reglament del Parlament no van pensar que podia donar-se una situació com aquestes, i no la van preveure. La conseqüència és una mena de llimbs jurídics oberts a tota mena d'interpretacions. La mesa del Parlament ha de fer les seves, però potser el Tribunal Constitucional no hi estarà d'acord. I en aquest cas l'independentisme tornarà a qüestionar la seva autoritat.

Insistir en Puigdemont peti qui peti. Deixar-ho córrer. O provar-ho un cop o dos i tot seguit admetre que el mur és impenetrable i presentar un altre candidat. La decisió és bàsicament a les mans del mateix Puigdemont.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook