Neumünster, ciutat de 77.000 habitants del land de Schleswig-Holstein, al nord d'Alemanya, a tocar de Dinamarca, s'afegeix a la llista de llocs comuns del procés català ( prozess, en la llengua germànica): en una presó local s'hi troba reclòs l'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, detingut diumenge de Rams en una gasolinera per la Policia alemanya a petició de l'espanyola, que va comptar amb l'ajuda del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI). Ahir, a la tarda, Puigdemont va declarar davant del jutge: un pas més en el prozess que haurà de determinar si el diputat de JxCat -i possible candidat a ser investit president si prospera algun tipus d'acord entre els partits independentistes representats al Parlament- acaba extradit a Espanya i si ho fa acusat de rebel·lió (l'equivalent en el Codi Penal d'aquell país és l'alta traïció, castigada amb penes que oscil·len entre els deu anys de presó i la cadena perpètua, en els supòsits greus; a Espanya la pena màxima s'allarga fins als 30 anys). El jutge el mantindrà a la presó, preventivament, fins que el Tribunal Superior ( Oberlandesgericht en alemany) de Schleswig-Holsteinresolgui l'eventual extradició de l'expresident i diputat de JxCat: la confirmació que el viatge a Finlàndia va ser un greu error de càlcul de l'exalcalde de Girona.

Seixanta dies?

En l'audiència el jutge va comunicar a Puigdemont els motius de la detenció i va decidir perllongar la seva estada a la presó, a l'espera que la possible extradició es resolgui, un procediment que sobre el paper es pot allargar un mínim de 10 i un màxim de 60 dies, tot i que un portaveu de la Fiscalia General de Schleswig-Holstein citat per l'agència Europa Press matisa que en alguns casos ha calgut sobrepassar aquest termini. Completada la primera declaració del detingut, apunten les mateixes fonts, correspon la intervenció de la fiscalia, institució que disposa de tota la documentació sobre el cas i que haurà d'analitzar si es compleixen els requisits per l'extradicció a Espanya; si la conclusió és que no, decretarà la llibertat de l'expresident; si és que sí, elevarà el procediment al Tribunal Superior. En el cas que aquest tribunal observi que l'entrega de Puigdemont a Espanya està justificada, l'última paraula per fer efectiu el retorn del líder de JxCat la tornarà a tenir la fiscalia. En declaracions a TV3, el subfiscal general del land alemany, Ralph Döpper, que va deixar ben clar que la justícia i ningú més decidirà sobre la situació de Carles Puigdemont: «El Ministeri de Justícia no influeix en la nostra decisió per res, això és una cosa molt clara, això ho fem nosaltres mateixos. I també el Tribunal Superior prendrà una decisió pròpia, per tant, el Ministeri de Justícia no se n'ocupa», va declarar a preguntes del correponsal Oriol Serra. En l'entrevista, Döpper, interpel·lat sobre terminis, recordava al periodista que els alemanys també fan vacances per Setmana Santa; una manera gens subtil d'apel·lar a la calma.

#PrimaveraCatalana

La #PrimaveraCatalana -l'etiqueta que escampen per les xarxes socials activistes i entitats partidàries de la independència, així com els denominats Comitès de Defensa de la República- arrenca amb un pronòstic altament incert. I, a l'espera del pronunciament definitiu de la justícia alemanya, les especulacions es prodiguen: en formula l'advocat dels exconsellers Toni Comín i Meritxell Serret, que es troben a Bèlgica i sobre els quals també pesa una ordre europea de detenció emesa pel magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, Gonzalo Boye, que ahir sostenia en diverses entrevistes radiofòniques que «la justícia espanyola s'endurà una bona sorpresa quan vegi que Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit [l'exconsellera d'Ensenyament Clara Ponsatí, acusada de rebel·lió i malversació, és a Escòcia] no responen com voldria».

Llarena, un «aliat»?

Més encara: Boye es preguntava si «el jutge Llarena no és el nostre millor aliat, perquè les coses s'estan fent de la pitjor manera possible». A Madrid, La Moncloa evita pronunciar-se oficialment sobre la detenció a Alemanya i parla de confiança en els «procediments de la justícia alemanya»; el portaveu del PP, el partit del Govern, Fernando Martínez-Maillo, dona més per feta l'extradició («Puigdemont, en tant que fugat de la justicia, ha de respondre i tant li fa on s'amagui») i Albert Rivera, de Cs, que ja ha pactat els pressupostos per al 2018 amb Mariano Rajoy -detall no pas menor en un moment polític en què la unitat d'Espanya està sota qüestió des del punt de vista polític, no del judicial- celebra sense manies la caiguda del «colpista [Puigdemont]».

«Caos calmo»

D'Alemanya -país que manté una estreta col·laboració judicial amb Espanya- també n'arriben reaccions per a tots els gustos: des del rebuig del vicepresident liberal del Parlament (Bundestag), Wolfgang Kubicki, a l'extradició de l'expresident català, celebrada pels independentistes, a l'apelació del Govern d'Angela Merkel, per boca del portaveu Steffen Seiber que el cas es resolgui «en base al dret espanyol», agraïda pel bàndol partidari de la unitat de l'Estat. En un altre extrem, els postcomunistes demanen que la detenció de l'expresident de la Generalitat sigui debatuda al Parlament. Segons Eurojust, l'any 2016 Espanya va rebre 27 sol·licituds d'ajuda judicial per part d'Alemanya; de la seva banda, l'Estat espanyol en va rebre 17 per part de la democràcia teutona, la locomotora europea.

«Caos Calmo»

I a Catalunya, caos calmo, com en la novel·la de títol homònim escrita per Sandro Veronesi (Florència, 1959) que ofereix una visió pessimista del món occidental: «Vivim en una societat plena de dolor», declarava premonitòriamen a El País (29/04/2008) l'autor. I entre tant sofriment, la troca política catalana continua ben embolicada. Roger Torrent, criticat durament per l'oposició per la seva compareixença institucional la nit de diumenge -marcada pels aldarulls a tocar de la seu de la Delegació del Govern central a Barcelona-, proposa un ple per debatre sobre l'eventual investidura de Carles Puigdemont, reclamada amb insistència des de JxCat, que ha enviat una delegació encapçalada pel diputat Quim Torra fins a Neumünster per donar suport al cap de files. Inés Arrimadas, de Cs, reclama la dimissió de Torrent.

«Empathie»

Mentrestant, els advocats de Jordi Sánchez, Jordi Pina i Nico Kirsch, convocaven a la premsa per dir que el diputat vol conservar l'acta ara que una resolució del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha instat Espanya a garantir-li els drets polítics. És més, els lletrats no descarten que torni a optar a la investidura. A tot això, Elsa Artadi, descartava un pacte de Govern amb els comuns de Xavier Domènech, els quals, al seu temps, diuen estar disposats a votar un presidenciable que no sigui de JxCat. I una veu significada de l'independentisme, la de la tertuliana Pilar Rahola -que va ser membre del Consell per a la Transició Nacional- proposava el cupaire Carles Riera com a desafiament a l'Estat, que de candidats n'hi ha d'haver per a tots els gustos. De la seva banda, Miquel Iceta, erigit enmig del desert en evangelitzador de l'«empatia» (en alemany, «empathie») entre bàndols, suggeria un govern de «concentració nacional», una opció que s'intueix, pel cap baix, utòpica.