«Ens trobem davant la crisi política i institucional més greu des de la recuperació de les institucions d'autogovern de Catalunya, que va tenir inici després de les eleccions de 15 de juny de 1977 i del retorn del president [Josep] Tarradellas» que donava compliment a «una reivindicació històrica del catalanisme polític, que es va recollir en la Constitució de 1978 i en l'Estatut de 1979». Amb aquesta reflexió inicial comença la proposta de resolució «pel diàleg i la reconciliació». defensada pel grup parlamentari del PSC-Units, que va quedar desestimada amb els vots negatius de JxCat, ERC i la CUP, que van superar els vots afirmatius de Cs, el PSC, el PP i els comuns. La proposta, apostava per obrir un «procés de reconciliació nacional» que posi fi a la situació de bloqueig i enfrontament permanents, abandonar «qualsevol proposta unilateral o il·legal» i resoldre els conflictes a través del diàleg i no pas per la via judicial. Amb la proposta, que els socialistes havien pactat amb el PP, s'instava al Parlament que condemnés «els actes vandàlics o violents» contra seus de partits i «en concentracions i manifestacions dels últims mesos a Catalunya», així com l'assetjament a polítics.
