El terme «feixisme» ja porta uns anys sent l'insult de moda, el que cada bàndol li escup a l'altre per deslegitimar-lo. És sense dubte la manera més eficaç de banalitzar el feixisme, de desdibuixar-lo i d'afavorir que potser haguem de reviure, per ser tan frívols, els pitjors horrors del segle XX. Però que no tothom sigui feixista no vol dir que no ho sigui ningú, en la mateixa mesura que no tot sigui feixisme no vol dir que res no ho sigui. Els independentistes viuen tan persuadits d'encarnar totes les formes del bé -el pacifisme, la democràcia, la revolta dels somriures, etcètera- que són incapaços d'adonar-se, des dels líders fins les masses, que els seus plantejaments i els seus mètodes s'han anat tornant feixistes i feixisitzants. No exactament amb tots, però l'independentisme coincideix amb molts dels valors i les actituds del corpus polític, intel·lectual del feixisme clàssic. Aquestes són les similituds més essencials i estructurals entre la definició clàssica de feixisme i l'independentisme.

El feixisme exalta valors com la pàtria o la raça per mantenir permanentment movilitzades les masses.

L'independentisme exalta la pàtria per excitar el carrer, i ho considera el seu principal èxit. Les manifestacions de les Diades i dels altres «dies històrics» -menys el dia de la proclamació de la independència, que curiosament no hi ha havia ningú al carrer- han estat la seva principal i gairebé única estratègia. De fet, l'1 d'octubre, molt més que un referèndum, que no fou, va ser una manifestació. A més a més, amenacen amb aquestes demostracions per intimidar els tribunals que han de jutjar-los. El concepte de raça en l'independentisme no és tan obvi ni agressiu com en l'Alemanya nazi, però es diferencia entre la «Catalunya catalana» i els xarnegos, entre catalanoparlants i castellanoparlants, i Carme Forcadell va arribar a dir en públic el que molts independentistes pensen en privat: i és que els catalans que no són partidaris de la independència no són ni bons catalans ni tan sols catalans.

Aboga per un sistema amb un partit polític únic.

Les crides a la unitat són constants en l'independentisme. El xantatge polític que Convergència porta fent a Esquerra des de 2013 ha conegut totes les formes de baixesa. La pinça amb la CUP, no respectar els resultats democràtics a les eleccions internes de l'ANC per substituir Carme Forcadell, per acabar imposant Jordi Sànchez tot i que havia guanyat Liz Castro; i ara aquesta falsa vaga de fam per entendrir les tietes i girar-les contra Junqueras. Convergència no s'ha cansat de buscar el partit únic i el líder únic, que naturalment és el seu. El pioner de tot això fou Artur Mas.

Es caracteritza per eliminar el dissens.

Tant de dins com de fora, l'independentisme sent una autèntica aversió per la discrepància. Als catalans que discrepen els acusa de venuts, de botiflers. Als propis independentistes que discrepen de la línia oficial del moviment se'ls adverteix que de persistir en la seva actitud seran igualment considerats uns traïdors. «L'Alfons López Tena és del CNI» i «acabaràs com el Sostres» són dos tòpics del procés. El feixisme es basa en nacionalisme marcadament identitari amb components victimistes que condueix la violència contra els qui defineixen com a enemics. Per molt que alguns independentistes diguin que no són nacionalistes, la idea de la independència de Catalunya es fonamenta en una idea de la catalanitat que es vol protegir. El victimisme és el sentiment estructural d'aquest nacionalisme a qui Pujol donà forma dient que dins d'Espanya, si no ens defensàvem, acabaríem desapareixent, i que ara ha ampliat el seu greuge sota l'argument que Catalunya i la catalanitat -la nació romàntica catalana- no podrà continuar existint si no obté la independència. Per molt que no fossin armats, foren evidents els actes d'intimidació i de violència que es produïren d'una part de Catalunya contra l'altra entre el 6 i 7 de setembre de l'any passat i fins el 27 d'octubre. El president de la Generalitat, Quim Torra, esperonant els CDRs, defensant els vàndals i qüestionant els Mossos, també demostra que la violència forma part de l'estratègia independentista, tal com el lament d'Agustí Colomines pel fet que a Catalunya s'hagi volgut fer una independència «sense morts».

Promulga polítiques econòmiques intervencionistes i proteccionistes.

Mas fou més liberal, però sota la presidència de Puigdemont i Torra la pressió fiscal s'ha tornat irrespirable, la limitació dels horaris comercials és gairebé noucentista, i és un tic de l'independentisme consumir només productes catalans, com si l'exportació no fos una de les principals fonts riqueses de la nostra economia. I si els altres països fessin el mateix? Darrerament s'ha posat de moda el boicot als productes espanyols o fer llistes d'empreses «bones», és a dir, favorables a la independència de Catalunya.

No jutja les persones per la seva responsabilitat personal sinó per la pertinença a un grup.

Aquesta és una característica essencial de l'independentisme i la que més l'ha empobrit. Tant en el terreny intel·lectual com en l'àmbit polític, ha preferit molt més l'adhesió incondicional, la militància i el fanatisme que no pas el talent i la intel·ligència, afavorint tones d'insofrible mediocritat que només han comportat mediocritat, així com oportunistes de darrera hora que han fet i fan tots els papers de l'auca a canvi d'un sou de patriota.

Es val de la desinformació, de l'hàbil utilització dels nous mitjans de comunicació, de la manipulació del sistema educatiu i d'un gran nombre de mecanismes d'enquadrament social, per desvirtuar la voluntat general.

La negació i ocultació del que no li interessa és una característica de l'independentisme, molt hàbil, també, en l'utilització dels nous mitjans de comunicació per semblar molts més dels que són i difondre la seva propaganda. També els mitjans de comunicació de la Generalitat s'han convertit en sistemàtics difusors d'aquest agitprop. La manipulació del sistema educatiu, tant per la banda independentista com l'esquerranosa, és un fet tan clamorós que ni tan sols els independentistes es prenen la molèstia de negar.

És sobretot un nacionalisme exacerbat que identifica terra, poble i govern amb el partit i el seu líder.

Això ho instaurà el president Pujol, treballant el culte a la seva persona, que era a la vegada el resum del seu partit i del país. La identificació entre país i partit, entre destí nacional i líder, la va continuar Mas volent fer-se passar per un Moisès del carrer Tuset, guia imprescindible de la catalanitat. I Puigdemont des de Waterloo pretén també el culte a la seva persona amb l'argument que encarna ni més ni menys que la república catalana i la font de la nostra legitimitat nacional.

Busca amb cinisme la simplificació del missatge, amb absolut menyspreu pels seus destinataris.

L'independentisme també, i prova que li ha funcionat que la massa independentista és l'única que encara no se n'ha adonat.

És propi dels moviments feixistes la identificació amb la terra i els valors camperols per oposició a la decadència i la corrupció s'atribueixen a les masses urbanes i a la ciutat.

El menyspreu de Barcelona i dels seus habitants ha estat una constant del nacionalisme català des de 1980, que en canvi té el seu arrelament en el rerepaís. L'exaltació de l'excursionisme, de l'escoltisme i d'algunes muntanyes com a símbols patriòtics forma part també de l'ideari primer nacionalista i ara independentista. Es considera Barcelona la corrupció, el cinisme, l'arrogància i, en definitiva, una forma d'espanyolitat. El nacionalisme arribà a oposar-se als Jocs del 92 per por que Barcelona acabés associada a Espanya.

No és d'esquerra ni de dreta, pretén ser interclassista i antiindividualista: nega l'existència dels interessos de classe i intenta suprimir la lluita de classes amb una política paternalista.

«Ni dreta ni esquerra: Catalunya!», era un dels primers lemes de Convergència i Unió, a principis dels anys 80. Pujol sempre presumí -i molts catalans així ho entengueren i, per tant, el votaren, encara que no fossin ben bé convergents- de no ser de cap altra ideologia que no fos el que a cada moment convingués «al país». És clar que fou també així com justificà la corrupció del seu partit i de la seva família. El grup per damunt de la individualitat és també una característica del nacionalisme i l'independentisme, que tenen en el paternalisme una de les seves millors eines perquè tantes i tantes vides sense propòsit concret s'adhereixin a la causa i es deixin portar, per fi dotades de l'emoció de tenir un sentit i una missió.

Una característica dels països on triomfaren els moviments feixistes fou la reacció d'humiliació nacional per la derrota.

El nacionalisme català basa el seu prestigi i la seva raó de ser en la derrota. Llueix les seves derrotes com si fossin trofeus, i a les seves bèsties negres (comte-duc d'Olivares, Felip V, Aznar, o els àrbitres Guruceta i Brito Arceo, entre tants d'altres) el dona tracte d'herois inversos. Inversos, però herois. Tot batega al cor de la derrota. I tot ho tornen a fer com quan foren derrotats, i encara s'estranyen de tornar a perdre.