Sarau de coloret, bengales, pintura a l'aigua de París quan tants exèrcits s'estimbaven. Com la Mascarada de Pere Gimferrer, també Barcelona tingué ahir el seu sarau, la seva aquarel·la desgastada. No va passar res més que una suavíssima nostàlgia, la nostàlgia que donen tantes derrotes acumulades. La jornada tingué un vencedor moral, que fou l'entorn de Josep Maria Bricall -a través del seu lobby Pau i Treva- que per fi, encara que fos pòstumament, va poder derrotar el president Pujol posant-li el nom de Josep Tarradellas a l'aeroport d'El Prat.

La resta fou una vegada més la retòrica de la Nau Fantasma dels amants, per continuar-ho dient com a Mascarada, en aquest hivern que no ha nevat a la ciutat dels putxinel·lis. El resum del dia d'ahir van ser uns catalans perjudicant uns altres catalans, mentre Espanya venia, somreia, li feia fer a Torra tots els papers de l'auca i se'n tornava a la capital sense que la província esvalotada li hagués ni arrugat la camisa.

Els independentistes, com els taxistes de l'estiu, ens bloquejaren alguns accessos: molèsties innecessàries, que abans de dur-se a terme ja se sabia que no conduirien a res, ni visibilitzarien res, i fou només la rebequeria del nen que s'ha quedat sense joguina. El somriure ha canviat de bàndol, a Catalunya, i l'amargor també. N'hi havia prou d'apropar-se als carrers tallats o a les tanques de Laietana per veure que els nois de les caputxes no estan bé.

En just un any de diferència, hem passat de l'Estat que no va poder evitar el primer d'octubre a l'independentisme que no ha pogut evitar la celebració d'un Consell de Ministres; dels carrers que havien de ser sempre nostres a l'acceptació submisa de l'article 155; de la declaració fake d'independència a la vaga de fam fake -més aviat dieta-.

Però la meitat dels que es cregueren uns herois, i uns genis, són a la presó, ben real, i l'altra meitat fugats de la també real Justícia.

El farol independentista es va tornar a mirar ahir al mirall de la realitat espanyola i va tornar a perdre: i no perquè sigui més feble, que ho és, sinó perquè ni tan sols es va presentar a la batalla.

En les zones no afectades pels puntuals renous concrets, Barcelona va continuar funcionant al seu ritme habitual, alegre pel Nadal, les sales plenes dels grans restaurants.

La tòfona blanca, el foie. Via Veneto ha fet un paté de perdiu, de cabra i de llebre que és una altra demostració de la capacitat operativa de Déu a la Terra.

Tinguérem sarau, tinguérem bengales, sempre Laietana avall, i al Paral·lel, on diuen que la gent. A La Civilització féu un esplèndid dia de fred i sol i a la nit vaig dur la meva filla a l'estrena de la segona part de Mary Poppins.

Hi ha una rutina poderosa, indestructible. Passeig plàcid matinal, Consell de Ministres, Via Veneto amb els amics i Disney amb la família capaltard. Som l'alegria de viure i el gran ordre del món. Mira'm als ulls que cap fosca no venç: hi pots llegir el retorn.