03 de febrer de 2019
03.02.2019
Diari de Girona
OPINIÓ

Els presos voluntaris

«La ridícula comèdia del trasllat dels presos a Madrid quan foren ells que voluntàriament s'entregaran enlloc de defensar la independència que acabaven de proclamar»

03.02.2019 | 11:16
Els presos voluntaris

Una nit d'agost, a Alella, a la torre de la meva àvia. És l'estiu dels Jocs i jo he acabat de fer els 18. Tota la família reunida, també la tieta Lola, a qui jo estimava tant. Hem acabat de sopar. Sobretaula al porxo. Miguela serveix el gelat de prunes a l'armanyac. Em vénen a trobar uns amics d'el Masnou i em diuen de sortir a fer una mica de benèfica. La meva àvia no diu res però la tieta Lola em fa manifestament saber que desaprova que surti - "hauries d'estar més amb la família i deixar-te estar d'aquestes ganes de llibertat tan horroroses" - però es mig conforma quan li asseguro que serà poca cosa, fàcil, suau, easy dreams at the end of the day. 

Sortim sense cap idea concreta però a poc a poc la nit s'embolica. Ja clareja quan torno a casa amb una noia que no val res, però els gin-tonics del casino tampoc i bé que me'ls he begut de dos en dos. Pujo a les golfes i ens rebreguem sobre un matalassot. Miguela, que em devia sentir arribar i sap com evitar-me els problemes, ve a despertar-me i acompanya a la noia pel caminet de l'hort fins al tancall dels masovers. Bé. Tot ben net. La disbauxa dels infants i l'ordre del servei. Faig encara una mica el ronso però no trigo a llevar-me, a dutxar-me i a estar a punt per esmorzar a les deu clavades: la meva àvia detestava la impuntualitat i més si sabia que la nit havia fet de més i de menys. Deia: "A mi sempre m'han agradat els fulanos, però l'endemà a les vuit era la primera a obrir la persiana de Semon".

L'esmorzar flueix llis, molt agradable. I quan els altres pugen a les habitacions a posar-se el banyador i ens quedem sols la mevaàvia i jo, em diu:

- Que sigui l'últim dia que portes una puta a casa, Salvador.
No intento el que ja veig que sap, però surto a marcar el gol de l'honor.

- Iaia, d'acord que no valia gran cosa, però una puta, tampoc.
- Sí, Salvador, un putot.
- Però per què?
- Perquè només una meucota acceptaria de dormir en un llit sense llençols.

El conseller Calvet baixant-se vergonyosament els pantalons amb els taxistes i Esquerra votant al Parlament Europeu contra el reconeixement de Juan Guaidó, el legítim president de Veneçuela m'han dut el record d'aquesta vella anècdota olímpica.

Fa temps, massa temps, que pugem a les golfes amb polítics que no valen res. Ens rebregem amb qualsevol i a sobre volem revestir-ho de moment històric. T'esforces amb Esquerra, mires d'ajudar-los, d'incorporar-los al sistema, a la higiene moral bàsica, a l'endreç que la vida pagui la pena i funcioni però al final els brota sempre el bastaix, irremeiablement. Mira: els deixes cinc minuts sols i corren a fer-li el joc a Maduro. Com pot ser? D'on traieu tant d'odi, tanta ràbia? Cada vegada que intenteu fer les coses una mica bé, se us dispara el tic del ressentiment. AMb vosaltres, no hi ha res a fer.

Però això, d'Esquerra, podíem esperar-ho. Sempre han estat una banda. Sense llençols i sense calces. Arreplegades de got de plàstic i envelat, Veneçuela moral. Però i Convergència? Com pot ser que hagi caigut tant baix? Pel paperot que ha fet Damià Calvet -Qui és Damià Calvet? - rendint-se als taxistes xantatgistes, que ens han pres d'ostatges a la nostra pròpia ciutat, Catalunya mereixeria ser reconeguda internacionalment com una tribu. Ni tan sols una regió. Una tribu. Una tribu que jau amb matalassots sense llençols ni Uber, ni Cabify; una tribu de bruixots sanguinaris rituals, que menysprea, insulta, trepitja la intel·ligència, l'audàcia i la cultura que d'altres temps ens dugueren a ser una cosa més que el sòrdid megàfon de les nostres foques frustracions. Damià Calvet encarna la metàfora perfecta de la destrucció de Convergència: I si així és la dreta, imagina't com serà l'esquerra! Entre Pau Casals a l'ONU i Esquerra alineant-se vergonyosament amb un tirà, hi ha la misèria moral d'un poble que mereix minuciosament tot el que li està passant.

Ens mereixem que una indocumentada d'arc i fletxes com Ada Colau hagi pres el control de la capital, ens mereixem tenir mig Govern fugat, l'altre mig a la presó i un conseller que tingui por dels taxistes i uns taxistes que pugin xulejar-nos i guanyar-nos mentre som nosaltres els qui els paguem la festa, tancant així el cicle de la bagassa: Perquè de tant rebregar-nos sense llençols, la prostituta ha acabat arrelant entre nosaltres.

Vam perdre les formes, vam perdre l'afany, vam creure'ns que el servei complaent ens estimava més que l'àvia que ens exigia i ens educava i al final ens han acabat traient a nosaltres pel tancall dels masovers. Ens creiem els més llestos i tothom que ha volgut ens ha pres miserablement el pèl. Volíem guanyar un estat i hem perdut una ciutat. Volíem que el món ens mires i el món s'ha fet un fart de riure. Volíem alliberar-nos d'Espanya i hem acabat sent esclaus d'una colla de trinxeraires i de farsants que han banalitzat tot allò en què creiem, i quan ha quedat en evidència el seu clamorós frau no només no s'han disculpat sinó que ens han volgut continuar extorquint amb llur falsíssima llàstima de llacet i reixa.

I allò de divendres, la ridícula comèdia del trasllat dels presos a Madrid, quan foren ells que voluntàriament s'entregaren en lloc de defensar la independència que acabaven de proclamar. No són presos polítics, són presos voluntaris!, tal com Convergència ha regalat voluntàriament al centre, l'ordre i el sistema als saltataulells del caos, i a Catalunya se li han enfonsat les torres i ara ens manen les minyones dels taxistes i dels tirans. Desfeta de tot i encara ens diem que anem guanyant.

-Sí, Salvador, un putot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook