11 de febrer de 2019
11.02.2019

Canviar de partit més que de pentinat

El llarg viatge de Puigdemont no és el geogràfic, que Déu-n'hi-do, sinó el polític. L'home no sembla que acabi de trobar-se a gust en cap partit, i quan no són aquests els que canvien de nom, és ell qui crea alguna nova fomació. Van cinc. De moment.

10.02.2019 | 23:49
Canviar de partit més que de pentinat

Potser l'aposta és anar canviant de partit polític fins que aconsegueixi guanyar unes eleccions catalanes, si és així pot ser que d'aquí a un temps ens faltin dits a mans i peus per comptar les formacions en què haurà militat Carles Puigdemont, abans i després de la fuga. De moment, són tres partits abans de la fugida, i dos amb posterioritat a aquesta. En les fotos es distingeixen tant perquè en les dues últimes es veu obligat a aparèixer en pantalla de vídeo, ja que té residència en un bonic xalet de Waterloo, com perquè el seu pentinat ha evolucionat cap a dissenys més humans, senyal que els perruquers belgues tenen un codi deontològic que els prohibeix perpetrar els mateixos atemptats capil·lars que els seus col·legues catalans.

Però anem a pams. Les primeres fotos que tenim de Carles Puigdemont agafat a unes sigles, són les de CiU. Temps llunyans, aquells en què hi havia una coalició formada per CDC i UDC, que li va permetre accedir a l'alcaldia de Girona a causa de la misteriosa renúncia, després de rebre amenaces, de Carles Mascort, que havia de ser el candidat convergent.

Més endavant, el 2015, va formar part de Junts pel Sí, un invent d'Artur Mas per intentar guanyar les eleccions -es va entestar que fossin «plebiscitàries»- d'aquell setembre. Puigdemont ni tan sols encapçalava la llista per Girona, ho feia Lluís Llach, però una nova carambola després de la renúncia d'Artur Mas a la presidència, el va empènyer a governar Catalunya el gener de 2016.

El mateix 2016, amb la corrupció engaltant CDC, algú va tenir la brillant idea de convertir-la en PDeCAT i dissimular, xiulant cap a un altre costat, cada vegada que algú -jutges i fiscals inclosos- fes referència a comissions, 3%, seus embargades o qualsevol altra minúcia. En qualsevol altre país un nyap així hauria sigut la riota de propis i estranys, però van calcular encertadament que els catalans tot s'ho empassen. Al nou partit no hi faltava, és clar, Carles Puigdemont.

No cal recordar com va anar l'invent de la presidència de Puigdemont, perquè encara n'estem arrossegant les conseqüències: va tenir el temps just de convocar i organitzar un referèndum de mentida, fer un coitus interruptus en àmbit no sexual sinó de proclamació d'independència, i pujar a un cotxe fugint tant de la justícia espanyola com dels companys de govern, que encara l'esperen. Tot, a finals de 2017.

Encara al 2017, des d'allò que el mateix Puigdemont va qualificar pomposament d'«exili», va crear a la seva imatge i semblança la coalició Junts per Catalunya, amb ell com a líder i començant a donar mostres de presidencialisme i personalisme, o potser eren els primers símptomes del messianisme. Aquelles eleccions les va guanyar Cs.

La progressiva pèrdua de protagonisme el va dur a preguntar-se de quina manera tornar a la palestra. Devia arribar a la conclusió que de la mateixa manera que havia fet sempre, o sigui l'única que coneix: creant un altre partit.

Assetjat per l'escassetat de noms després d'haver-ne utilitzat tants, va optar per la Crida, nom que ja existia durant la transició. Un té la sospita que en realitat -coses de l'inconscient d'en Puigdemont- les similituds són amb La crida salvatge, famosa novel·la de Jack London protagonitzada per un gos que, incapaç de relacionar-se amb la societat, acaba deambulant en solitari pels boscos, tot i que no els de Waterloo.

A la foto inferior de les que il·lustren aquesta crònica, es pot veure Puigdemont, còmodament instal·lat a Waterloo, somrient i indicant amb la mà als seus partidaris, per videoconferència, de quants partits i coalicions s'ha servit fins al moment, sense que es descarti que en properes connexions hagi d'utilitzar també l'altra mà per comptabilitzar-ho.

S'acosten temps obscurs per l'inquilí del xalet belga. El judici als seus excompanys és a les portes, de fet ja fa setmanes que el focus de l'actualitat és a Madrid i no a Waterloo. Seria estrany que un home com en Puigdemont -el seu messianisme ara ja no s'insinua sinó que el mostra i inclús el conrea amb alegria- acceptés sense lluitar tal pèrdua de protagonisme. I lluitar, només ho sap fer d'una manera: creant un nou partit. Si costa diners, és igual. Si una cosa se li ha de reconèixer a Carles Puigdemont, és que mai no ha sigut garrepa amb els diners dels seus seguidors i dels contribuents.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook