És entendridor com gent que no coneix la diferència entre el Codi Penal i el Codi Civil, què dic, que no coneix la diferència entre el Codi Penal i En Teo va al Zoo, comenta el judici. Els llacistes -no pocs periodistes entre ells- estan absolutament convençuts que el que s'està celebrant no és un judici al Tribunal Suprem, sinó un especial de FAQS, suposo que en la confusió hi tenen a veure les hores que hi dedica TV3. Celebren qualsevol ocurrència dels encausats com la celebrarien si estiguessin de públic al plató: riures, aplaudiments, que bé que parla en Romeva, quin zasca d'en Turull, en Junqueras ha emocionat tothom i que orgullosos que estem dels nostres polítics. Als acusats no els falta més que fer com aquells homes extraordinaris de la Bíblia, que efectuaven els juraments més solemnes agafant-se mútuament els testicles, per posar-se encara més a la butxaca a tots els que ja tenien a la butxaca. I a ningú més, detall de certa importància si el «ningú més» inclou els magistrats que dictaran sentència.

No sé si acusats i advocats saben que no es troben en un programa de TV, en què guanya qui més aplaudiments rep del públic o -cas de la Rahola- qui més crida i impedeix parlar als altres. A la vista de les seves actuacions i declaracions èpiques però intranscendents, jo diria que estan confosos, algú els ha enganyat i, si no en el FAQS, es pensen que es troben en un remake d'aquell «Tribunal popular» televisiu que fa trenta anys ens entretenia i que, sobretot i a diferència del Suprem, era innocu per als acusats. Qui segur que no ho sap són els catalans que, després de llegir En Teo va al zoo, es dediquen a elogiar declaracions jurídicament buides només perquè a ells els han agradat.

Quan arribi el moment d'escoltar la sentència, uns i altres s'adonaran que el que compta en un tribunal són els fets provats i res més. I amb la sentència arribarà l'ensurt, arribaran els plors i arribarà la incomprensió davant d'una dura condemna.

-Com pot ser? Però si van parlar com els àngels!

Serà l'hora del nostrat victimisme: la sentència estava escrita, els la tenien jurada, Estrasburg ens donarà la raó, seguim. No hi haurà autocrítica. Ningú recordarà el vell adagi que el llacisme hauria de tenir gravat a foc: «preocupeu-vos de triar el que creieu i els motius pels quals ho creieu, perquè si no ho feu, podeu estar segurs que alguna creença, probablement no gaire lloable, us triarà a vosaltres».

Per seguir objectivament el judici, cal destriar el gra de la palla, per més que sigui difícil trobar un sol gra en declaracions que no són més que palla. Veurem que tot el que s'ha dit en la sala es redueix a declarar la pròpia innocència, no he fet res, res no sabia, jo desconeixia. Els tribunals de tot el món estan plens d'acusats que utilitzen aquests mateixos arguments. I també ho estan, ai, les presons.