26 de febrer de 2019
26.02.2019

Dividits i desorientats

26.02.2019 | 01:01
Dividits i desorientats

La celebració d'un nou referèndum va conduir -després de les reserves d'una part del PSOE a alguns articles- a un Estatut retallat en comandita per Zapatero i Artur Mas en una cèlebre reunió. Aquell pacte era l'única manera que l'Estatut pogués ser aprovat a Madrid sense que Catalunya es rebel·lés. Mas va pensar que el paper de CDC adquiriria reconeixement i que sempre tindria la bandera de l'Estatut original per reivindicar. Zapatero, que el pacte amb CDC era obligat, que el PSC se l'hauria d'empassar i que en el fons no importava prendre distàncies amb el radicalisme d'ERC. Per ell podia ser més convenient una gran coalició catalana CDC-PSC que una aliança amb un govern català molt influenciat per ERC i ICV.

Tot era explicable i tenia la seva lògica, però el catalanisme es va dividir perquè ERC -dolguda per haver estat exclosa dels pactes finals i pressionada per les seves bases- va decidir fer campanya contra l'Estatut retallat per Mas i Zapatero.

Les conseqüències van ser una degradació de les relacions entre els partits catalanistes (CDC, PSC, ERC i ICV), una certa pèrdua d'entusiasme a Catalunya amb l'Estatut a causa dels incidents negociadors i de l'oposició d'ERC, i l'augment de l'hostilitat del PP, que es va oposar a alguns articles de l'Estatut però en va deixar passar d'altres gairebé idèntics en altres reformes estatutàries. Com a resultat, en el referèndum català de ratificació la participació no va arribar al 50%, i això «va legitimar» el PP tant per afirmar que l'Estatut no interessava a la població i era una mica de les elits catalanistes, com per presentar un recurs d'inconstitucionalitat massiu.

Llavors va venir la llarga deliberació del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, amb detalls poc edificants. Això, unit a un govern Zapatero cada cop més feble (a la fi de 2008 va començar la crisi mundial més forta des de 1929), va conduir al que l'aleshores president Montilla va qualificar de desafecció de Catalunya respecte d'Espanya. Així, la sentència final del Tribunal Constitucional va ser vista per l'opinió pública catalana com un gran greuge, i va donar origen a la primera explosió del sobiranisme i al fet que part del catalanisme, encapçalat per Artur Mas, digués que la via estatutària estava esgotada.


LA DERIVA INDEPENDENTISTA

En el primer error, la negociació de l'Estatut de 2006, les culpes dins del catalanisme estan bastant repartides entre el PSC, ICV (menys rellevant malgrat el paper de Joan Saura), ERC i CDC. En el següent, la deriva independentista després de les eleccions de 2012, la responsabilitat principal és d'Artur Mas, llavors líder de CDC i que governava a la Generalitat des de principis de 2011.

Després d'un any de govern en plena crisi econòmica, amb el suport parlamentari del PPC d' Alicia Sánchez-Camacho, Artur Mas va arribar a la conclusió -certa- que les retallades li estaven fent perdre suport electoral. La solució, relativament moderada i pactada encara amb Duran i Lleida, era anar a unes eleccions anticipades amb la bandera del dret a decidir (la picada d'ullet al sentiment independentista creixent després de la sentència del TC) i el pacte fiscal a la basca com a programa de govern. És el que es prepara a la primavera de 2012, però l'11-S es produeix la gran manifestació, impulsada per la nova ANC, que deixa impactat Mas. Rajoy no calibra bé l'estat anímic de Catalunya i es nega a parlar del pacte fiscal. Llavors, Artur Mas crema les naus autonomistes i es llança a la batalla electoral demanant el suport al dret a decidir per anar cap a la independència, i una «majoria excepcional».

Però, contra pronòstic, CDC perd dotze diputats en benefici d'ERC, i es queda encara més lluny de la majoria absoluta. Què va passar? Desgastat Mas per les retallades, una part de l'electorat de CDC va pensar que si es tractava d'anar cap a la independència, millor votar ERC, que sota l'hàbil lideratge de Junqueras s'havia rentat del pecat de col·laboracionisme amb el PSOE en l'etapa del tripartit. I Mas no va rectificar davant el correctiu sinó que va fer un pacte de governabilitat amb Junqueras prometent un referèndum d'autodeterminació el 2014, el tricentenari de 1714.

En aquest període empitjora, sota l'aparença d'unitat, la forta competència pel lideratge del «procés» entre la CDC de Mas i l'ERC de Junqueras. El referèndum de 2014 suposa un moment de gran tensió amb el govern de Rajoy i d'exaltació independentista. Immediatament després es preparen noves eleccions anticipades, les anomenades plebiscitàries de 2015. Plebiscitàries perquè havien de tenir el caràcter de referèndum que Mas no podia convocar legalment i perquè així s'obligava ERC a assumir la llista única del nacionalisme. Es prometia la independència exprés que, s'assegurava, l'Estat espanyol no podria frenar.

El resultat va ser que tot l'independentisme, inclosa la CUP, va obtenir el 48% dels vots. Era evident que el secessionisme havia obtingut un gran resultat, però que en el referèndum a través de les plebiscitàries no havia assolit l'anhelat 51 %. Però com que la llei electoral espanyola (Catalunya mai ha sabut pactar una llei electoral pròpia) va donar la majoria absoluta de diputats als partits del 48 % dels vots, Mas i Junqueras van decidir proclamar que havien guanyat i no retrocedir. Van decidir seguir en el camí cap a la independència oblidant la Constitució i les normes estatutàries (majoria de dos terços per ser reformat).

Tot seguit, amb Puigdemont al capdavant -a qui Mas va nomenar successor després de ser vetat per la CUP- l'independentisme es va obstinar a convocar el referèndum il·legal de l'1 d'octubre de 2017, que l'Estat va reprimir un cop es va fer evident que no havia pogut impedir l'arribada de les urnes als col·legis electorals. Després va venir la declaració unilateral d'independència, contestada instantàniament amb un 155 que va provocar una gran protesta el 3 d'octubre però cap gran repulsa a Catalunya. De fet, els partits que havien proclamat la República catalana no van dubtar a presentar-se a les eleccions autonòmiques convocades per Rajoy a l'empara del 155.

No saber llegir el resultat de les eleccions de 2015 i arribar a la declaració unilateral d'independència de 2017 sabent que s'estava jugant al pòquer, que s'anava «de farol», com va dir la consellera Ponsatí, i que no hi hauria cap reconeixement europeu o internacional, fou el gran error del secessionisme. Però un 47% dels vots, el passat 21-D, a uns independentistes que havien perdut el 27-O, indica que la fractura d'una part de Catalunya amb Espanya és molt forta.


CONCLUSIÓ

Avui, un any després del 27-O, Catalunya està molt dividida i fraccionada. La prova és que el 21-D va donar una majoria absoluta ajustada al separatisme però que Cs, amb trenta-sis diputats, va ser la llista més votada. I l'ascens de Cs s'ha fonamentat en la resposta a la radicalització independentista del catalanisme: tres diputats contra Maragall el 2006, tres contra Montilla el 2010, nou contra Artur Mas el 2012, vint-i-cinc contra les plebiscitàries de 2015 i trenta-sis contra la DUI de 2017.

Catalunya no només està dividida sinó també desorientada. No sap on és ni cap on anar. L'arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa ha obert una escletxa d'esperança en la desinflamació que no ha tingut temps d'afermar-se. Serà possible algun tipus de solució amb un govern progressista espanyol, suposant que tingui continuïtat? Els principis del catalanisme, com l'autogovern responsable (més en Prat de la Riba que en Pujol) i l'europeïtzació d'Espanya ( Cambó, Roca i fins i tot Jordi Pujol i Narcís Serra), són encara la sortida plural més intel·ligent i més convenient per a la Catalunya actual. Però això exigeix analitzar i discutir els errors del passat, admetre el caràcter irreversible de la pluralitat de la Catalunya d'avui i plasmar les conclusions en un pacte intern. Després, saber defensar aquest pacte en les batalles polítiques dins d'Espanya.

El catalanisme tradicional ha perdut temps i prestigi en l'excursió independentista. Sabrà recuperar-los? Sabran els grans partits espanyols no quedar atrapats en una subhasta nacionalista espanyola com a reacció defensiva a l'independentisme català?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook