Si els advocats es deixessin endur pel seu sentit de l'humor, per Déu que no podrien treballar de tant riure. Pensava en aquesta frase d'un llibre de Robertson Davies mentre escoltava Jordi Cuixart, perquè no només el seu advocat, sinó els de la resta d'acusats i tots els magistrats del Suprem, devien patir de valent per evitar esclatar en riallades. Jo no me'n vaig estar, per sort l'humorista Cuixart em va enxampar dinant a cals meus pares -la família està acostumada a tot- i no en un lloc públic, on estaria mal vist acabar plorant de riure.

La tàctica de calcar l'accent de l' Eugenio quan parlava castellà que segueixen els acusats, no els falta més que el got de whisky, deu tenir com a objectiu ressaltar el to còmic del que declaren. Com a continent, imitar l'Eugeni està bé, però, com a contingut, ningú com en Cuixart quan ahir assegurava que «si tornen a aplicar el 155, passarà el mateix» (aquí falten riures enllaunats com els de Friends). Passarà el mateix, diu. Tot el que ha passat a Catalunya des que es va aplicar el 155 es redueix a: uns quants polítics vagant (en tots els sentits) per Europa, d'altres asseguts al Tribunal Suprem, llaços grocs penjats en algunes solapes i fanals, una concentració setmanal a la plaça del poble per cridar quatre consignes. Aquesta és la reacció que hi ha hagut i que en Cuixart, com si amenacés l'Estat espanyol amb un Armaguedon, adverteix que pot tornar a ocórrer. En Cuixart posseeix el talent dels grans còmics, que és precisament pronunciar les més gegantines estupideses simulant que parlen seriosament. Mentre, rictus seriós, insistia que «passarà el mateix», ell sabia que s'estava referint -a banda de més temes per qui ens dediquem a escriure: gràcies de tot cor- a més vagància per Europa, més presos, més llaços grocs i més concentracions setmanals, potser també més reaccions a les xarxes socials. Com per posar-se a tremolar. De riure.