L'actor Toni Albà ha dit puta en un tuit a Inés Arrimadas i Toni Soler ha decidit fer-lo fora del Polònia. «Ni punyetera gràcia», li ha respost a la mateixa xarxa social el director del programa. Toni Albà és un cretí però ha donat sempre la cara i ha pagat sempre cash el preu de cada cosa que ha dit o ha escrit. A ningú que hagi mínimament seguit la seva trajectòria no pot causar-li estranyesa ni aquest tuit ni que l'hagi publicat a cara descoberta. Però al marge del grau d'afinitat o de rebuig que les seves opinions en cadascú generin, la seva valentia mereix una consideració especial, encara que només sigui perquè és francament inusual a Catalunya.
És tot el contrari de la indecència professional i personal amb què Toni Soler ha viscut sempre de tirar la pedra i amagar la mà. Les seves lliçons de patriotisme han estat l'anvers del somriure de conill amb què ha atracat sistemàticament les arques de TV3, que li ha pagat vergonyoses milionades que no fan cap falta, perquè cap altra cadena no vol els seus programes.
Aquest Toni Soler que fa la paròdia de la llibertat d'expressió amagant-se com un covard entre sobreentesos i insinuacions, que mai no ha pagat el preu de res i que sempre ens l'ha cobrat per quintuplicat, s'ha permès ara de comparèixer en la trifulga superant de molt llarg -i ja és dir- la baixesa del tuit del seu empleat i l'ha expulsat del programa per mantenir el negoci, per poder-nos seguir facturant les seves brometes d'eunuc deficitari. Toni Soler ha practicat al llarg de dècades la mateixa misèria moral que es desprèn del tuit d'Albà, però mai no ha tingut la virilitat de donar la cara, i com un hàmster s'ha limitat a rosegar la pastanaga subvencionada.
Toni Soler expulsant Albà, en lloc d'aguantar com un home l'estrebada, encarna la Catalunya del Suprem dient que no sabia res ni va fer res, ni va subvertir cap llei, i encara més: la Catalunya que el 27 d'octubre de 2017 va fer el mec proclamant una independència que no tenia preparada, tal com Toni Soler li falta massa dignitat per parlar de llibertat sense fer riure i es fa passar per independentista per continuar vivint de fer comèdia, quan en realitat tot el que ell és i representa té l'únic signe possible de la derrota: a la política i a la vida, a Barcelona i en qualsevol altra empresa d'homes lliures.
Hi ha una manera de ser català que consisteix a tornar cínica qualsevol bona idea i és així com l'1 d'octubre s'ha anat girant contra el poble que el va viure per convertir-se en una altra cadena, en un altre tanc contra cada esperança. Ha bastat veure com hi han fet referència els acusats del Suprem: sentir-los convertir una jornada de victòria en un llefiscós al·legat pacifista de senyoreta del XIX reclamant la seva virtut perduda en una nit d'excés de vi dolç ha estat tan vergonyós, tan humiliant, tan desolador per a qualsevol que encara vulgui sentir-se convocat a alguna idea de destí col·lectiu, que acabes entenent el sentit que les porres i la Policia van tenir aquell dia: no és que siguin el que mereix el victimisme, que també, sinó el que exactament reclama.
Toni Soler és la hiena que ve a veure's la sang de la ferida, i ara ha venut Toni Albà per salvar-se tal com porta tota la vida escarnint tot allò en què diu que creu, i així s'explica la conyeta covarda del Polònia, el finançament del diari Ara a través de les productores sobrepagades a TV3 en l'era de Mònica Terribas, i que a Catalunya encara creguem que la culpa del que ens passa és culpa d'Espanya.
