Ahir, Enric Millo ho avalà tot. Parlar amb Puigdemont (el «processat rebel» segons el fiscal Zaragoza) era parlar amb una cadira buida (plagià Junqueras); Forn el preocupà quan li va dir que els Mossos l'1-O garantirien la normal jornada electoral (per a ell, Trapero abandonà la professionalitat i preferí la política); des del 10-IX a l'aplicació del 155 hi va haver a Catalunya un reguitzell continuat d'actes violents a Catalunya (en tenia comptabilitzats més d'un centenar) en un clima d'incertitud i conflictivitat que calia qualificar de violent perquè es fustigaven policies i comissions judicials, amb setges, concentracions, pintades i artefactes de foc. El 20-IX la gent cridava a «defensar les institucions catalanes» com si es tractés de pugnar contra un enemic. I l'1-X hi va haver «muralles humanes». Per si el que deia no era suficient (només faltaria que el tribunal no veiés violència en aquells actes), anà per la conspiració. Del 29-IX a l'1-X, els centres públics d'ensenyament van fer múltiples activitats organitzades. Els CDRs (que els advocats li van fer veure que no existien el 20-IX!) actuaven com cèl·lules autònomes però havien de tenir alguna organització conxorxada amb Òmnium i l'ANC. Que va demanar «disculpes»? Ho va fer a la bona gent enganyada pel govern perquè el president de la Generalitat (responsable obvi de les càrregues!) no ho havia fet. Ah! El 27-X la declaració d'independència no va ser simbòlica en absolut. Els advocats van tenir feina a fer-lo caure en contradiccions.
Neus Munté, exconsellera de Presidència, va haver de deixar clar que va presentar la dimissió al president el 14-VII (com van fer Jané i Ruiz, i abans havia fet Baiget) per raons personals (se sentia desbordada) i no perquè es plantegés cap DUI al govern, ans al contrari: es buscava el diàleg en tot moment. Amb l'excusa de la moció de confiança i del debat de política general va mantenir a ratlla Fiscalia, que la volia inculpar per l'agenda Llobet.
