Millo detalla la violència a Catalunya davant la via «suïcida» de Puigdemont

«Intimidació», «assetjament», «fustigament», «agressivitat». Són molts els termes que va utilitzar en el judici del procés el llavors màxim representant del Govern a Catalunya per abundar en el creixent ambient de violència que es va viure des que al setembre es van aprovar les lleis de desconnexió.

Un escenari que «de pacífic no té gaire», com posen de manifest els més de 150 episodis «d'assetjament, fustigament i violència» que, segons va explicar, van tenir lloc davant edificis públics, casernes i hotels on s'allotjaven policies.

Segons Millo, a partir del 10 de setembre es va generar un clima en el qual «allà on hi havia una acció de la policia judicial, apareixia un grup nombrós de persones per assetjar, cridar, fustigar, amenaçar» i fins i tot «agredir directament vehicles i persones».

«Llançar objectes incendiaris no és pacífic, és violent (...) Pintar en una paret 'Millo mort' gaire pacífic no és», va denunciar Millo, que va confessar que la seva filla va netejar l'esmentada pintada.

Clima de crispació

Era, segons va descriure, un «clima de crispació que feia preveure que l'1-O hi podia haver un risc per a la integritat física de les persones» que només podia evitar-se si l'expresident Carles Puigdemont el desconvocava.

«La resposta -va dir- va ser que ell faria el que havia de fer». Ja li ho va confessar en la seva primera reunió al desembre del 2016, quan Puigdemont li va manifestar que no podia «fer marxa enrere».

Una trobada en la qual l'exdelegat es va trobar «una cadira buida» (mateix terme fet servir pels acusats en referència al Govern de Mariano Rajoy) davant un Puigdemont que mai va sortir del seu «plantejament suïcida»: «Jo convocaré el referèndum i després seguim parlant».

No era «partidari» d'anar tan de pressa l'exvicepresident Oriol Junqueras, qui, encara que conscient de la «situació complicada» que podria obrir-se després del referèndum, li va comunicar que es devia al seu «compromís» polític.

Però també li va insinuar tensions dins del Govern, atès que alguns membres havien de fer «un esforç important per demostrar» que eren més independentistes que ell.

Ja centrat en l'1-O, Millo va acusar Puigdemont d'encoratjar les concentracions en les quals es van constituir «muralles de persones» que es van enfrontar violentament contra els agents: «Vam veure exercir la violència contra agents de manera clara, en un xoc evident».

Aquell dia, va continuar, va demanar a l'expresident que el desconvoqués «per evitar mals majors», però aquest va continuar «animant tothom» a la votació i, el que li va semblar encara «més irresponsable», va aplaudir aquells «que estaven defensant les urnes i els col·legis», amb una «crida implícita» per seguir amb la seva defensa, «com si algú estigués atacant».

Segons Millo, la de Puigdemont va ser una intervenció «molt desafortunada» perquè arran d'aquesta es va incrementar el nombre de persones concentrades «disposades a enfrontar-se, oposar-se, en alguns casos violentament a la policia judicial». De fet, quan els agents constataven que aquests tenien «l'objectiu clar» d'enfrontar-se amb ells es van replegar «perquè el risc per a la integritat física dels concentrats era excessivament alt».

Millo va fer pinya amb la Policia i la Guàrdia Civil l'1-O, que van actuar «proporcionalment i de manera exemplar», i va revelar els «testimonis esgarrifosos» que li van explicar dies després, on va veure dits trencats, fractures de cama i una armilla antibales esquinçada d'extrem a extrem amb un «objecte punxant».

Sobre la DUI

Després de l'1-O, va arribar la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) que, segons Millo, no va ser «una broma» sinó que «anava seriosament», fins al punt que «ningú a Catalunya va pensar que era simbòlica», com la van catalogar els acusats.