imecres passat vam exposar alguns dels arguments de Javier Zaragoza, l'ideòleg de la persecució al procés juntament amb el ja traspassat fiscal Maza (des de l'Audiència Nacional ja hauria «escanejat» el procés). L'home es basà en Hans Kelsen (1881-1973) per argumentar, com un Rivera qualsevol, que la DUI va ser un cop d'Estat amb tota regla. (Pitjor Fidel Cadena que esmentaria Günther Jakobs, l'autor de la teoria del dret penal de l'enemic „ Feindstrafrecht„, nascuda en un context de pugna contra el terrorisme fa quaranta anys, tot ensenyant tot el llautó). Per a Zaragoza, no hi havia presos polítics, sinó uns acusats que havien desobeït reiterades advertències del TC, havien subvertit l'ordre legal, s'havien oposat a tasques judicials, havien obstaculitzat la feina de les FCSE amb actes violents (es passà pel forro el peritatge d'una autoritat mundial com la de Jean Paul Lederach) i havien comès malversació. «No hi havia democràcia sense respecte a la llei», i, a més, era del tot legítim usar la «força necessària per garantir el compliment d'un mandat judicial». Per a la rebel·lió, no calia violència greu ni armada ni cap estat de setge («es va emprar violència quan va ser necessari»). I la prova de la situació violent va ser que van haver de traslladar-se 6000 policies a Catalunya, que el rei va haver d'intervenir el 3-X i s'acabà aplicant excepcionalment l'art. 155 de la Constitució. Fins i tot es referí a l'octubre del 2017 com al mes «insurreccional», durant el qual es conxorxaren la Mesa del Parlament, l'executiu i la societat civil representada per l'ANC i Òmnium Cultural («La mobilització popular era una de les armes imprescindibles per empènyer tot el procés») A manca de Puigdemont, a qui es referí més d'un cop com el «processat rebel», considerà, Junqueras motor de la rebel·lió i els seus adlàteres Jové i Salvadó, encarregats de l'organització i del finançament de l'1-O. Zaragoza sabia que el «rebel» era la carta que li enderrocava el castell, i més després que el tribunal d'Slesvig-Hölstein deixés clar que no s'havia comès ni rebel·lió ni sedició. J. A. Martín Pallín, magistrat emèrit del TS, qüestionà des del primer moment el criteri de l'actual titular del Suprem: «Si no hi ha causa per demanar la detenció a Bèlgica, per què sí a Espanya?».
