El ple del Tribunal Constitucional (TC) subratlla en la sentència en què avala per unanimitat l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya que es tracta d'un «poder de coerció» que s'atorga a l'Estat per actuar en la comunitat autònoma que amb les seves actuacions «incompleix la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i altres lleis o atempta greument contra l'interès general d'Espanya». En aquest sentit, però, assegura que s'ha d'aplicar un límit «temporal» i com a «últim recurs».

El tribunal de garanties ha donat a conèixer aquest divendres les dues sentències que desestimen la totalitat dels recursos que havien presentat el grup parlamentari d'Units Podem-En Comú Podem-En Marea i el Parlament contra l'acord del Senat del 27 d'octubre del 2017 amb el qual es va donar llum verda a la intervenció de l'autonomia a Catalunya després de la declaració unilateral d'independència (DUI).

Les dues resolucions, de les quals han estat ponents la vicepresidenta Encarnación Roca i el magistrat Pedro González-Trevijano, analitzen el sentit i l'abast d'aquest precepte constitucional que, per primer cop des que es va aprovar la Carta Magna el 1978, va utilitzar el Govern de Mariano Rajoy i que va suposar la dissolució del Govern de Carles Puigdemont i del Parlament i la convocatòria d'eleccions autonòmiques.

Els magistrats, que ara estableixen una doctrina constitucional sobre l'ús de l'article 155, expliquen que aquest mecanisme és un «poder de coerció estatal sobre les comunitats autònomes» que en permet la limitació de l'autonomia per «garantir el compliment d'obligacions i preservar l'interès general d'Espanya, en supòsits d'extraordinària gravetat».

Procediment «excepcional»

En aquest sentit, assenyalen que es tracta d'un procediment «excepcional» que es fa servir davant de situacions en què no existeixin altres vies que permetin el compliment de la Constitució i les lleis. Per això afirmen que la limitació de l'autonomia que es deriva de l'aplicació d'aquest article ha de ser «temporal», perquè no es pot suspendre l'autonomia tampoc indefinidament, perquè la finalitat de la intervenció no és cap altra que «restaurar l'ordre constitucional» i el normal funcionament institucional de la comunitat autònoma.

Pel que fa al límit temporal, els magistrats apunten que l'ha d'establir el Senat, a partir de la proposta del Govern central, però que és la mateixa cambra que ho ha «d'apreciar i precisar en el seu acord», sense que les mesures concretes puguin ser objecte de «pròrroga o renovació, prèvia sol·licitud del Govern espanyol i aprovació del Senat».

Aquest requisit de temporalitat es va complir en l'acord impugnat, afirma el Tribunal Constitucional.

Les sentències també indiquen que el procediment s'ha d'aplicar «quan les vies generals o comunes de control, jurisdiccionals o no, hagin resultat insuficients per restablir l'ordre constitucional». Per tant, és una via «d'últim recurs».

Compliment dels requisits

El tribunal valora el compliment dels requisits per aplicar l'article i assegura que el requeriment que va fer Mariano Rajoy a l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont el 16 d'octubre del 2017, en el qual li preguntava si sis dies abans havia declarat la independència de Catalunya i l'instava a complir les seves obligacions constitucionals i cedir les actuacions «greument contràries a l'interès general», es va formular adequadament. Així doncs, segons indiquen les sentències, es van identificar correctament les actuacions de les institucions de la comunitat autònoma que suposarien l'aplicació del 155 i que va ser l'expresident català qui va desvirtuar o desnaturalitzar el procediment, perquè en la seva resposta no només no va contestar al requeriment, sinó que no va aclarir què va passar. En aquest sentit, justifica que s'apliqués per evitar el «propòsit últim» del Govern de la Generalitat de «trencar l'Estat».