18 de agost de 2019
18.08.2019

Les múltiples arestes del trencadís ripollès

17.08.2019 | 23:50
El bulliciós carrer Progrés, una de les artèries del municipi.

Dos anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, una part de la societat ripollesa segueix recelant dels plantejaments oficialistes

l mes d'agost de fa dos anys transcorria plàcid a Ripoll. El dia 17 va llevar-se assolellat. Tot just en feia deu que l'administració de Loteria El Trébol havia repartit un milió d'euros del premi del sorteig especial d'agost de la Loteria Nacional un mes després de ja haver-ne repartit 26 més. L'Ajuntament havia anunciat que les visites a la torre del Monestir serien un atractiu turístic més de cara a 2019. I encara no feia una setmana que s'havia acabat el popular Mercadal del Comte Guifré que anualment converteix els carrers del barri vell en un formiguer de badocs i turistes. Res d'anormal, milions a banda, en la quotidianitat d'una població que a mitja tarda d'aquell dijous va viure la sotragada més gran en moltes dècades. Els núvols de tempesta amenaçaven l'horitzó mentre es feia fosc. El trencadís començava a prendre forma.

L'endemà el municipi estava pres pels cossos de policia, periodistes de tots els mitjans imaginables i sobretot per una consternació similar a la que hauria causat una bola de demolició. Ripoll, aquell discret poble prepirinenc, una mica terra de ningú entre les comarques gironines i la C-17 que uneix Osona amb Barcelona, que s'enorgulleix de ser «bressol de Catalunya» però sense l'empenta ni potser gaires ganes de destacar molt més, va aparèixer a les llars de tot el planeta a través de les xarxes socials. Els atemptats de Barcelona i Cambrils van posar en el mapa de tot el planeta, si més no els televisius, la petita ciutat on s'havien educat i format els autors de la massacre. Sorpresa, estupefacció, incredulitat, desconcert... Els adjectius superaven la raó, la necessitat d'entendre què havia passat exactament per guanyar-nos els quinze minuts de fama que va vaticinar Andy Warhol per a tothom, justament amb el mateix nombre de víctimes innocents que aquella tarda passejaven per l'artèria més coneguda de la capital catalana.

Però com està Ripoll al cap de dos anys? Les mans i mànigues que han fet les institucions per calmar tensions i ànims han donat els seus fruits. Des del minut zero tots els esforços de l'Ajuntament, Consell Comarcal i Generalitat van dirigir-se a exercir de bàlsam, i de fet l'absència d'incidents entre les comunitats que configuren la població sembla validar la tasca realitzada. Però més enllà d'aquest fet, les dades electorals del maig passat assenyalen que un dels dos partits que s'hi presentaven centrant el seu discurs en la immigració, el Front Nacional de Catalunya (FNC), no només va obtenir representació al consistori, sinó que va fregar el 10% del sufragis. El partit directament competidor del FNC, Som Catalans, va obtenir més del 2% dels vots i 600 ripollesos dels 5.378 que van anar a votar els van fer confiança a les urnes.


«Nacionalisme català»

La regidora del FNC, Sílvia Orriols, creu que els ripollesos «han premiat la nostra sinceritat a l'hora de fer front a determinades problemàtiques reals, relacionades amb la immigració» i que han valorat el «ressorgiment del nacionalisme català» que representa el seu partit. A més, especifica que els dos anys transcorreguts des d'aquell fatídic 17-A del 2017 «no han servit perquè el col·lectiu musulmà de Ripoll fes autocrítica, sinó més aviat per presentar-se com a víctima davant la societat i eludir així la seva obligació de donar explicacions i respondre múltiples interrogants». En aquest sentit recorda que el sumari del cas revela que es va cridar a la jihad dins de la mesquita, i que ningú va alertar del que passava. Per això, i perquè ara fa un any «no hi havia absolutament ningú de la comunitat musulmana» a l'homenatge a les víctimes que es va fer a la plaça de l'Ajuntament, creu que cal «suspendre» l'actitud d'aquest col·lectiu a l'hora de rebutjar i condemnar els atemptats. Orriols també es mostra crítica amb les institucions públiques per haver-se «limitat a criminalitzar un sol home, l'imam». Això, diu, ha provocat la sensació que «es justificaven els joves terroristes, com si haguessin sigut víctimes del seu líder religiós i no còmplices de la massacre». Orriols sosté que tot plegat es resumeix en el «greu problema» que Ripoll té amb «el salafisme», amb la radicalització de la doctrina islàmica. El FNC té representació a l'Ajuntament, i en un sol ple ordinari ja ha plantejat un parell de mocions que tenien la comunitat musulmana com a objectiu directe o indirecte. Van demanar que es prohibís l'ús del vel islàmic als treballadors municipals i també que els funcionaris de l'Ajuntament entenguin i parlin el català. En tots dos casos es van quedar sols davant la negativa de la resta de grups, que ja abans de les eleccions municipals van acordar bloquejar-los el diàleg en considerar la seva candidatura com a «xenòfoba». Orriols afirma que l'acusació de «bruixa» emprada en èpoques inquisitorials molt passades s'ha transformat en «xenòfob» en l'actualitat, amb l'únic propòsit d'eliminar l'oposició política.

La irrupció del FNC coincideix també amb l'augment de la immigració al Ripollès. El 2008, la població procedent de tercers països representava el 7,99% de la població, xifra que situava la comarca amb l'índex més baix de tot Catalunya. Ara ja suposa el 8,34%, per sobre de comarques com el Berguedà, l'Anoia i el Moianès. A Ripoll, la proporció és més elevada i se situa en l'11,24%, amb 1.195 habitants sobre 10.632, segons dades oficials de 2018, més de dos punts percentuals per sobre els registres de fa deu anys (8,97%). La major part dels veïns d'origen estranger van arribar a Ripoll procedents del Magrib.

El president de la comunitat musulmana Annur, Ali Yassine, confirmava, quan es va conèixer la unificació en una sola mesquita, que els fidels a l'Islam del municipi sumaven unes 600 persones. D'ençà dels atemptats, la mesquita s'ha apropat a tots els veïns i, periòdicament, obre les portes per mostrar què s'hi fa i per explicar els trets culturals de la comunitat, amb la voluntat «d'integrar-nos» dins la societat local, diu Yassine.


Colze a colze

Annur ha treballat colze a colze amb l'Ajuntament, el Consell i els Serveis Socials per refer els ponts de confiança amb la resta de veïns. El mateix Yassine va ser present com a públic en el debat electoral de Ripoll organitzat per la televisió local uns dies abans del 26 de maig. FNC i Som Catalans no hi van ser convidats.

El creixement electoral dels dos partits va ser criticat per Jordi Munell, alcalde per tercer mandat consecutiu. Munell creu que «els fets gravíssims del 17 d'agost ens van sacsejar com a societat i ens van interpel·lar a cadascun de nosaltres». En unes eleccions, argumenta l'alcalde, «resulta més fàcil expressar anònimament segons quines opinions que són complicades de fer públiques». Recorda, a continuació, que un municipi no pot fer res per canviar una llei estatal i que, per tant, votar segons quines opcions pot provenir «del desconeixement de la normativa i el funcionament de les lleis». En els dos darrers anys Munell també ha estat molt crític amb l'Estat i el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) per no haver compartit amb els Mossos d'Esquadar la informació que es tenia de la cèl·lula que va perpetrar els atemptats. Alhora ha reclamat diverses vegades la compareixença d'alts càrrecs de l'administració central i del CNI, que mai han estat ateses. La reobertura del sumari i les informacions que mitjans com Público han anat destapant, actuen a mode de rèpliques en aquest terratrèmol. La sensació d'opacitat en la investigació no agrada.

Mentrestant, els noms de l'imam Abdelbaki es-Satti i de l'autor material dels atropellaments a la Rambla, Younes Abouyaaqoub, són coneguts per descomptat a Ripoll, però també a la resta de Catalunya. I els dubtes inquietants que ha generat la radicalització d'uns joves que aparentment estaven integrats a la plàcida realitat ripollesa no deixen de remoure la consciència d'aquells que van conviure amb ells durant anys. La convivència va quedar esmicolada, feta un trencadís. Des de l'endemà mateix d'aquell terrible 17-A de 2019 s'ha intentat refer, sense un manual d'instruccions, que simplement no existeix. El repte, ara, és evitar que el trencadís pugui anar a més, un perill que només s'evitarà si dia a dia els agents implicats treballen per soldar bé les peces.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook