Espanya és «una raresa» a Europa: la «complexitat territorial i identitària centre-perifèria constitueix un tret distintiu» del sistema polític, «un dels molts pocs casos» al Vell Continent que «ha preservat amb èxit la identitat nacional». La prova d'això, sosté la versió actualitzada de l'informe El conflicte independentista a Catalunya (2019) elaborat pel Reial Institut Elcano, és que «les fronteres són pràcticament les mateixes de fa cinc segles», en contraposició amb el que ha succeït en altres parts d'Europa on «existien identitats perifèriques alternatives» i «no meres minories»: allà, s'ha tendit a «l'homegeneïtzació a l'estil francès» o bé a la «desvinculació de la dependència de l'Estat existent i la creació d'un de nou». La separació de Catalunya per constituir-la en «república» és, precisament, el que impulsa el moviment independentista que va esclatar la tardor del 2012 sota el lideratge d'un president Artur Mas que es presentava a les eleccions arrogant-se «La voluntat d'un poble». Les va convocar el 25 de setembre, tres dies després de reunir-se amb Mariano Rajoy a La Moncloa per sortir-ne amb un «no» sense pal·liatius a la proposta de pacte fiscal a la basca. El moviment polític brusc -i calculat?- de Mas arribava en plena crisi econòmica, pocs dies després de la primera gran manifestació massiva de l'Onze de Setembre amb crits unànimes d'«independència»; amb Convergència assetjada pels casos de corrupció i dos anys i escaig després de la primera gran manifestació de marcat to sobiranista encapçalada, paradoxalment -i en contra del criteri d'una part dels seus- pel socialista José Montilla: la del 10 de juny del 2010 contra les «retallades» del Tribunal Constitucional a l'Estatut aprovat en referèndum el 2006. Mai fins llavors un president s'havia manifestat pels carrers de Barcelona ni d'enlloc, excepte en algunes protestes ciutadanes contra el terror d'ETA.

2010: 20% d'independentistes

«Fins fa deu anys», argumenta l'Institut Elcano, la societat catalana es dividia en «tres terços»: la «població rural» i les «classes mitjanes i altes» urbanes que tenien per «única o principal» identitat nacional la catalana; els «descendents d'immigrants» arribats de la resta d'Espanya, veïns del cinturó metropolità de Barcelona i que tenien «una identitat predominantment espanyola i el castellà com a llengua materna», i els que tenien una «doble identitat catalana-espanyola», «bilingües» i urbanites. Abans del 2010, aprofundeix el document, «el suport a la secessió no superava el 20%», però a partir de llavors l' statu quo polític canviaria: a llarg termini, sosté l'Institut, perquè la globalització i la integració europea van actuar d'«incentivadors del desig de secessió»; per «la implementació a partir dels anys 80 per part de les autoritats catalanes d'un autèntic procés de construcció d'una identitat nacional diferent a l'espanyola (amb ajuda de l'educació i la televisió regional)» i per l'augment de la conflictivitat amb l'Estat, alimentada per «la progressiva reducció del diferencial de riquesa favorable a Catalunya respecte de la resta d'Espanya i l'enlairament de Madrid com a capital econòmica».

En el curt termini, el conflicte va ser alimentat per la tensió política generada per l'aprovació del nou Estatut; la crisi econòmica, que va deteriorar «la legitimitat del sistema polític espanyol»; l'arribada del PP, «un adversari més conservador i centralista», a La Moncloa; la «radicalització de l'elit nacionalista, immersa en una espiral de sobrepuja que la va conduir a abraçar la independència de manera inequívoca» i la coincidència en el temps de l'acord entre el Partit Nacional Escocès i Londres per a la celebració d'un referèndum. Arribats al 2019, i amb la Sentència del Tribunal Suprem a punt de solfa -diverses informacions períodistiques apunten que hi haurà condemnes per sedició, no pas per rebel·lió- els analistes d'Elcano n'extreuen «lliçons apreses» i identifiquen «perspectives de solució».

«Notes de desgel»

Partint de la base que «la societat catalana està dividida i polaritzada», que l'«independentisme no renuncia a la conflictivitat», que «no existeix un mandat popular per a la secessió», que «els governs d'Espanya també han comès errors» i que «algunes reaccions de les institucions de l'Estat (us de la força policial l'1 d'octubre o la presó provisional i petició de llargues penes als líders independentistes) són a vegades difícils d'entendre», hi ha hagut, sosté el document, «notes de desgel els darrers mesos», com l'«estratègia més gradualista» que plantegen «els dos grans partits independentistes, ERC i PDeCAT», discordant amb l'unilateralisme de Quim Torra i Carles Puigdemont.

«Extraordinària dificultat»

Malgrat que «a curt termini no s'espera una ràpida despolarització», assenyala l'informe, «tot apunta a un replegament tàctic del nacionalisme català». I en un context en què l'independentisme «no està interessat a negociar» i el Govern d'Espanya «sense importar el color polític que tingui», no pot «negociar ni un referèndum ni la impunitat dels processats», a mitjà termini «resulta plausible que l'independentisme constati l'extraordinària dificultat per assolir els seus objectius màxims, donada la realitat social de Catalunya, la manca de suport internacional a la ruptura i les conseqüències econòmiques i socials del conflicte». Aquests factors poden provocar, «com ha ocorregut en altres contextos», com ara «el Quebec i el País Basc», una «moderació de les demandes i la cerca d'un gran pacte intern al si de la societat catalana». I mentre «la resta d'Espanya també necessita temps per digerir el trauma», creuen des de l'institut que «no és impossible un nou pacte territorial que reacomodi a bona part de l'independentisme», a partir de «l'acceptació dels principis de l'estat de dret».

Fins i tot, asseguren, la «greu crisi territorial, en cas de reconduir-se amb grans acords, pot arribar a ser un model internacional». Conclusió: «El desafiament d'Espanya (...) consisteix a demostrar que manté la capacitat de segles per combinar integritat territorial amb descentralització i pluralisme intern».

Més informació

Una «rebel·lió de rics» sense suport internacional que manté la capacitat de mobilització