al parlar de sentència dictada per endavant sense qüestionar la integritat judicial, des del moment en què cap hipòtesi predictiva contemplava l'absolució. Ni els advocats defensors confiaven en la dissolució dels càrrecs. Des del primer moment sols es va debatre el volum del càstig, el termòmetre dels anys

de presó. En lloc d'embullar-se

en disquisicions sobre el sexe

de la rebel·lió, convé recordar que la justícia no és binària. Ni la sentència és l'única possible, ni altres valoracions són descartables. El veredicte és una elecció condicionada pels seus autors i, avui més que mai, per l'entorn. Les condemnes majúscules del procés per un delicte misteriós depenen de l'àmbit i de l'ambient. Cal excloure de la valoració els dos milions de votants del referèndum, però també els espanyols que pensen que tots els catalans mereixen la presó.

S'arriba així a la seducció de la sedició. Es rebaixa la temperatura dels denunciants del colpisme compensant-los amb penes de categoria, s'alleuja la qualificació dels independentistes en trontollar-se l'edifici acusatori però sense parpellejar en el càstig, se li recorda al Govern que els alts magistrats no hi són per jutjar disturbis de carrer però s'expedeixen les presons sol·licitades. La millor excusa del Suprem és que no podia fer una altra cosa, ningú surt d'una revisió mèdica a fons sense una malaltia, el seu paper no era recordar als separatistes que no han enganyat l'Estat sinó als seus partidaris. En recórrer a la via penal, només quedava determinar els tancaments. Si la importació de Tarradellas de l'exili per part de Suárez hagués arribat al Suprem, la condemna del llavors president del Govern també estava assegurada, per no parlar de la legalització unilateral del PC. Tots dos gestos es consideren transcendentals en la configuració democràtica, i el seu autor és l'únic heroi irreprotxable de la transició.