an passat ja més de dos anys des d'aquell 1 d'octubre de 2017 en el qual es va celebrar a Catalunya el que alguns denominen referèndum democràtic, altres, mera consulta sense cap efecte i uns altres, intent de cop d'estat. N'hi ha també que, simplement, no troben un terme adequat per qualificar l'ocorregut aquell fatídic dia ni el que ha succeït posteriorment. A partir de llavors, el procés judicial obert per aquests fets ha esquitxat moltes instàncies, tant internes com internacionals, i generat polèmiques jurídiques i guerres polítiques més enllà del desitjable. Investigats escapolits, ordres de detenció i lliurament frustrades, presos preventius, processaments elegits en convocatòries electorals, qüestions prejudicials sobre immunitats davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, un judici retransmès en directe, una filtració prematura de la fallada als mitjans de comunicació i una infinitat d'esdeveniments i notícies més propis de l'espectacle mediàtic, l'entreteniment televisiu i la tergiversació política que d'un procediment davant un tribunal de justícia.
Ja que fins i tot les defenses acceptaven el delicte de desobediència, des d'un punt de vista jurídic la sentència havia de resoldre dues grans qüestions. En primer lloc, si en els fets jutjats va existir rebel·lió o sedició. En segon lloc, si va tenir lloc una malversació de cabals públics. Soc conscient de la pretensió de polititzar el que hauria de ser un assumpte exclusivament jurídic i em consta la dificultat de deslligar l'anàlisi de la sentència de les ideologies, sentiments i passions particulars. Així i tot, intentaré traslladar el que en ella s'estableix i explicar les raons del Tribunal Suprem per fonamentar la seva decisió.
Diferenciar els delictes
En relació amb la rebel·lió o la sedició, procedeix saber diferenciar tots dos delictes. La rebel·lió es regula en el Codi Penal dins dels «delictes contra la Constitució» i castiga als qui s'alcessin violenta i públicament per a suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució, o declarar la independència d'una part del territori nacional. La sedició, no obstant això, figura en l'apartat dedicat als «delictes contra l'ordre públic» i sanciona els que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s'alcessin públicament i tumultuària per a impedir per la força o fora de les vies legals l'aplicació de les lleis, o impedir el compliment de resolucions administratives o judicials. S'ha configurat habitualment la diferència entre aquests dos delictes en funció de la violència ideada i exercida per a la seva comissió. El Tribunal Suprem considera que en aquest cas sí que va existir violència. No obstant això, tres són els arguments pels quals ha descartat el delicte de rebel·lió:
En primer lloc, aquesta violència ha de ser l'instrument emprat per a aconseguir la fi de la secessió i ha d'estar ideada pels autors com la via per a la consecució de la fi rebel, i no es dona aquí per provat tal extrem.
En segon lloc, el bé jurídic que el delicte de rebel·lió protegeix no va semblar córrer un perill real, atès que amb les decisions del Tribunal Constitucional i amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, és a dir, per mitjà dels instruments jurídics de l'Estat de Dret, es van desbaratar els objectius dels acusats.
En tercer lloc, el pla ideat pels acusats era manifestament inviable per a obtenir la fi perseguida. Tots els processaments eren conscients que ni la consulta celebrada l'1 d'octubre de 2017 ni la resta de mesures posades en marxa resultarien eficaces per a la creació d'un Estat sobirà. Segons el parer del Tribunal Suprem, l'Estat va mantenir en tot moment el control de la força militar, policial i jurisdiccional, per més que sí que van existir desordres públics.
La Sala Penal del TS estableix, per tant, que perquè es doni el delicte de rebel·lió ha d'existir un risc real, i no el que qualifica de «un mer ensomni dels autors» plenament coneixedors que el seu propòsit estava abocat al fracàs. L'alt tribunal considera que, com a molt, es va enganyar a alguns «il·lusionats ciutadans» que van poder creure que, efectivament, estaven participant en uns fets que conduirien a una república sobirana, mentre que els acusats eren conscients de l'il·lusori i irreal del seu propòsit.
Per contra, considera consumat el delicte de sedició. Afirma que la defensa política de la fi de derogar, suspendre o modificar la Constitució no és delicte, però sí que ho és mobilitzar la ciutadania en un alçament públic i tumultuari amb l'objectiu d'obstaculitzar o impedir la normal aplicació de les normes i el compliment de les resolucions judicials, afectant amb especial gravetat a l'ordre públic.
La sentència fa especial esment al fet que és consubstancial a un estat democràtic i de dret la defensa de la seva integritat territorial, sent això un punt comú en les Constitucions europees. També subratlla la manifesta inexistència d'un «dret a decidir», que no existeix com a tal en cap model constitucional, i menys encara a través de llits contraris a l'ordenament jurídic. Es proclama de manera contundent que no hi ha democràcia fora de l'estat de dret. Tampoc es considera que pugui invocar-se la «desobediència civil» com a reducte de la voluntat d'un individu o d'un grup social enfront del normal compliment de les normes en un estat qualificat de «social i democràtic de dret».
Ningú pot arrogar-se el monopoli d'interpretar què és legítim o il·legítim per a escapar d'aquesta manera a l'imperi de la llei. Existeixen llits democràtics regulats per a modificar les normes i les regles de convivència de les quals ens hem dotat i fora d'aquests llits normalitzats per a la defensa d'idees i objectius no existeix un dret a la desobediència entesa com a llibertat individual o col·lectiva que pugui invocar-se. Totes aquestes últimes afirmacions són, en realitat, meres obvietats, però ha estat necessari recordar l'elemental en una sentència, atès que estem en una època en la qual s'ha pretès negar l'essència mateixa de la democràcia i de l'estat de dret amb plantejaments sense cap base jurídica.
En relació amb la malversació de cabals públics, se situa dins dels delictes contra les administracions públiques. La finalitat de la tipicitat del delicte de malversació és tutelar «no sols el patrimoni públic i el correcte funcionament de l'activitat patrimonial de l'Administració en qualsevol de les seves manifestacions, sinó també protegir la confiança de la ciutadania en el correcte maneig dels fons públics per part dels representants públics» (STS 470/2014 d'11 de juny). Reprova la conducta de l'autoritat o funcionari públic encarregat del patrimoni públic que, infringint els vincles de fidelitat i lleialtat que li corresponen per l'exercici de la seva funció i abusant de les funcions del seu càrrec, causa un perjudici al patrimoni administrat. En aquest cas concret, el Tribunal Suprem considera acreditat que va existir delicte de malversació de cabals públics en concurs medial amb el de sedició, en haver-se usat aquells per a una fi evidentment contrària a la llei.
La complexitat de la sentència
Resulta extremadament complicat resumir en un breu article de divulgació periodística una fallada de gairebé cinc-centes pàgines i que conté conceptes jurídics d'elevada complexitat tècnica. Per força nombroses qüestions queden fora d'aquesta anàlisi, des de la suposada inviolabilitat parlamentària d'alguns dels condemnats fins a la participació de partits polítics com a acusació particular, entre moltes altres. A través d'aquestes línies no he manifestat la meva opinió o la meva postura personal, sinó que he pretès explicar els raonaments bàsics usats pel Tribunal que condemna, perquè serveixin al lector com a criteri per a formar-se la seva pròpia opinió.
