n porto dues avui ja. Sa puta mare, 'tio'», diu un xaval que es retira de la primera línia de foc després de rebre l'impacte d'una bala de goma a la cama. «Perdona, em pots dir l'hora?», pregunta un policia a aquest periodista una vegada buidada la plaça Urquinaona. Són les onze, senyor agent.

Urquinaona -«Probablement, la plaça més lletja de Barcelona», va titular un dia un diari- va ser divendres a la nit l'escenari, durant més de quatre hores, d'una autèntica batalla campal, amb centenars de joves llançant pedres o similars contra la policia mentre es resguardaven de bales de goma, pots de fum i gasos lacrimògens.

Hi havia dos fronts actius: el del començament de la Via Laietana i el del carrer Jonqueres, als peus del teatre Borràs. Dues barricades incendiades separaven les línies policials dels manifestants, que conquistaven o perdien terreny segons el moment, encara que al final quedaven més o menys sempre a la mateixa posició.

Però qui eren aquells milers de joves que no només es congregaven a Urquinaona sinó que també omplien Pau Claris i Roger de Llúria fins al carrer Casp?

N'hi ha que semblen sortits d'un videojoc, equipats estil black block: de negre, amb buff i caputxa, casc, ulleres d'esquí i màscara per pal·liar els efectes del gas lacrimogen. Són els que emboliquen més la troca: destrossen la vorera per aconseguir pedres per llançar, mouen i incendien contenidors, llencen cadires i arrenquen pals. Alguns fins i tot disparen focs artificials contra la línia policial.

Però n'hi ha prou amb retrocedir pocs metres per veure que el perfil canvia. Cares destapades, estelades enganxades al cos, turistes que al·lucinen i mòbils gravant l'escena, amb alguna selfie de regal. Cervesa, patates fregides i trucades als amics perquè vinguin a veure com s'ha embolicat la cosa.

Poques intencions de llançar coses, però sí curiositat i ganes de passar una tarda de divendres entretinguda. No hi ha ningú que dirigeixi els atacs a la policia, les coses van fluint. Uns segueixen als altres, es donen consells entre ells, s'alerten dels perills i uneixen forces per avançar posicions. Sí, com si fos un videojoc.

Molts d'ells amb prou feines arriben a la majoria d'edat, però ja saben com moure's en aquestes situacions. Pots de fum llançats per la policia? Doncs es trepitgen i se'ls llença aigua perquè s'apaguin. Bales de goma? Tots d'esquena, no sigui que ens treguin un altre ull. Gas lacrimògen? Retrocedim, però amb tranquil·litat, sense córrer ni perdre més metres dels estrictament necessaris. I enmig de l'aldarull, escenes surrealistes. Dos homes jugant a escacs al mig del carrer amb el foc d'una barricada a l'esquena -immortalitzats per a Efe pel fotoperiodista Quique García-; una dona que fuma impassible recolzada al portal de casa seva, a tres metres de xavals que llancen pedres contra la policia en girar la cantonada; un jove que, a ritme tranquil, demana pas amb la bici mentre esquiva pots de fum que cauen del cel.

Estant al mig, un no sent que la cosa vagi de reivindicacions independentistes. La sensació més aviat és que són joves amb una pujada d'adrenalina, que senten més aviat poca estima cap a les forces de l'ordre i que després de diversos dies de protesta han après ja a apanyar-se en situacions com aquesta. Però no són extraterrestres -almenys no tots-, són barcelonins corrents. Serveixi com a exemple que aquest periodista, d'allò més corrent que un pot trobar, es va topar al llarg de la tarda amb quatre persones amb les quals ha coincidit al llarg de la seva vida per circumstàncies diferents.