Em costa veure coses bones en el procés secessionista viscut a Catalunya durant aquests anys però és veritat que si hi ha una cosa positiva és haver conegut a molts catalans amb sentit crític, tolerància i generositat davant dels quals em trec el barret per la seva valentia a l'hora de dir el que pensaven, tot i haver estat titllats de botiflers (traïdors). Un d'ells és Albert Soler, columnista del Diari de Girona.

Si Soler ha destacat per alguna cosa és per haver estat la mosca collonera de l'independentisme llençant per terra totes les seves tesis i desmuntant i qüestionant amb humor tots els seus moviments.

Una de les seves més reconegudes columnes és la que publica els divendres. Aquest divendres, després de l'èxit de la presentació del seu segon llibre, Estàvem cansats de viure bé, no fallava als seus seguidors dedicant la seva columna a les mares que vesteixen els seus fills per anar a la revolució. Amb molt d'humor, gairebé podria ser un gag còmic del Polònia, Soler es posa en la pell d'aquestes mares que demanen als seus fills que es netegin les mans abans de sopar i es queixen de com porten les mans de brutes després d'haver llançat llambordes i cremat contenidors.

La seva columna ofèn els que es prenen massa seriosament les coses. Però els que no combreguem amb cap credo, ens morim de riure. I com senta de bé començar el dia emetent riallades alliberadores de la tensió que se'ns acumula a molts dels que portem anys sent impotents testimonis de les barbaritats de l'inacabable procés.

Després de, sense anar més lluny, haver passat hores seguint els actes vandàlics dels CDRs que en tallar les carreteres i carrers de les ciutats causen el que ells anomenen danys col·laterals i et venen ganes de donar-los uns quants cops de paella, llavors llegeixes a Soler, rius i et quedes com nova.

Durant aquests anys molts espanyols que ens sentíem catalans d'adopció integrats fins al moll de l'os a la cultura catalana vam patir un fort revés en veure que una part del poble es proposava donar l'esquena completa a l'Estat espanyol. I el pitjor de tot va ser que amb el temps es va confirmar que estaven disposats a qualsevol cosa per fer-ho.

La veu valenta de Soler va agrupar diferents sensibilitats, totes elles escèptiques al procés, però que tenien alguna cosa en comú; lluitar contra la imposició del pensament únic que es promou des de la televisió pública i les institucions catalanes.

- Oprimits milionaris i joves xais: el que s'ordena des de dalt ha estat i és un joc llaminer del qual molts s'enriqueixen. No oblidem que els polítics catalans són els més ben remunerats de tot l'Estat. Soler és màster en ridiculitzar els polítics que es titllen d'oprimits i viuen en mansions de luxe. Concretament dos dels seus personatges favorits són Vivales, Puigdemont, i Presindentorra.

Van prometre i prometen l'Arcàdia feliç mobilitzant els més joves, convertint cada esdeveniment en un festival de música «indepe». Així van guanyant adeptes que no qüestionen res, ni tan sols coneixen remotament la història de Catalunya. Se sumen com xais a organitzacions com ara Tsunami Democràtic o CDR. Sense qüestionar les conseqüències de les accions que els proposen fer, simplement compleixen ordres obedientment. Si acaben a la presó no importa perquè forma part de la revolució. Hi ha cert masoquisme dins de tot això.

- Independència o barbàrie: ara estem en el moment de com pitjor millor. Independència o barbàrie. I la gent ho assumeix com amb alegria i segueix apostant i creient cegament que després de llançar l'última llamborda, o de tallar l'última carretera, a la llunyania apareixerà aquesta democràcia sui generis, la República catalana somiada.

Mentrestant, anem perdent drets i llibertats en el que és un pols erm contra l'Estat.

Quan vam escoltar els primers «aneu-vos-en a la vostra terra» és quan molts vam decidir quedar-nos. I si et quedes i vols portar-ho bé llegir Albert Soler es converteix en un must per no perdre el seny i superar petits disgustos com que et considerin fatxa només per reconèixer que ets constitucionalista.

El feixisme o la intolerància és la pitjor versió possible i radica a l'interior de qualsevol ésser humà, independentista o no independentista. Podem arribar a ser un estat feixista si això és el que ens proposem ser. I sembla que aquest sigui l'objectiu. Despertar el monstre feixista per tenir l'escenari apropiat per justificar la tan anhelada independència. Però no ho aconseguiran perquè ho estan forçant i espero que el Govern espanyol actuï amb intel·ligència.

- Un càncer que no ens matarà: la tesi que Soler sustenta en el seu llibre és que no hi havia cap motiu per trencar la baralla perquè els catalans vivien de meravella i tenien tota la llibertat del món. També, entre altres coses, considera que Puigdemont ha perdut la raó. I que la gent necessitava seguir un líder boig per donar una mica de sentit històric a la seva existència.

Soler compara el que es viu a Catalunya amb un càncer que no ens matarà però amb el qual caldrà conviure i augura que probablement no ens curarem mai. Simplement la malaltia s'acabarà cronificant.

Aquest proper dimarts, 19 de novembre, Albert Soler continuarà la gira de presentació del seu llibre, un compendi dels seus millors articles, que porta per títol: Estàvem cansats de viure bé, editat per Luis Campo Vidal. Barcelona, a les 19 h, a El Mama Events; passatge de Pere Calders, 2 (entrada gratuïta però cal confirmar l'assistència a www.eventbrite.com).