L'autor de «Cataluña año cero» a Girona, que es pot considerar zona zero del procés.

Ara feia anys que no venia, i això que he vingut molt a aquesta zona, sobretot a l'Empordà. I la veritat és que fa 30 anys, la Girona independentista no apareixia.

La Catalunya, tampoc.

Efectivament, tampoc. El que adverteixo ara que he tornat a Girona he observat l'estela de Carles Puigdemont, algunes estelades en determinades zones de la ciutat, gent que em demana que li signi el llibre i em diu que és independentista...

Què pretén, aquest llibre?

Reconstruir tots els diàlegs que van tenir lloc la nit del 25 al 26 d'octubre de 2017. Els independentistes haurien de reflexionar sobre el que va passar aquelles hores, perquè hi ha la primera visió crítica de tot plegat, i la va fer el mateix Puigdemont, quan diu «Jo no vull anar 30 anys a la presó, no vull marxar d'Espanya, no vull declarar una república que no tingui cap contingut, no estem preparats». Estava fent una crida a no fabular. El que va dir en aquella reunió no va caure bé, especialment a ERC.

Qui ho diria.

Els seguidors d'en Puigdemont haurien de reflexionar sobre les raons per les quals Puigdemont preferia convocar eleccions en lloc de declarar la independència. La raó no era només evitar el 155, sinó que ell creia que per declarar-la hi havia d'haver almenys 4 milions de persones a favor.

I es va tirar igual endavant.

Encara ara molta gent afirma que es va fer el que s'havia de fer. No es pronuncien sobre el balanç del que es va fer.

I el balanç quin ha sigut, a parer seu?

Catastròfic. Van mobilitzar 2 milions de persones i per exemple, a l'hora de la veritat, qui custodiava el pen drive de la declaració, amb 41 decrets a dins, se'n va anar a casa. És tot un reflex del desistiment que hi havia. Però bé, és que Puigdemont ja ho havia dit: «No estem preparats».

Un autèntic estadista no hauria de ser capaç de dirigir-se al poble i dir clarament que el que demanen no pot ser?

És clar, per descomptat. Aquesta és l'altra cara de Puigdemont, la incapacitat de plantar-se davant d'ERC i les seves 155 monedes de plata i dir: «Jo no penso empitjorar la situació». Això és el que havia dit en la reunió, que declarant la independència, tot seria pitjor.

Per què no ho va fer?

No es va atrevir. No volia ser tractat com un traïdor a la causa. La gent al carrer ja li deia traïdor. El que em sembla apassionant és com el seu partit germà, ERC, li gira l'esquena totalment. Alguns consellers li van dir que si convocava eleccions, sortien del govern. A 1/4 de dues de la matinada!

I com va acabar?

L'endemà, quan els comunica que no convoca eleccions i declararà la independència, li van dir que els diputats ja havien marxat a casa seva, i que com és que havia canviat d'opinió. Em recorda les baralles de família per repartir-se la pasta quan hi ha un difunt.

Fa pocs dies Lobo Antunes deia en una entrevista que Puigdemont és un covard. Ho creu així, vostè?

És un tema polític, no crec que sigui qüestió de valentia personal. En Puigdemont va ser clar, va dir que no volia passar 30 anys a la presó. Suposo que, com qualsevol persona normal, va tenir por. Però no m'atreveixo a dir que és covard, pot ser perfectament una tàctica política.

Comparteix l'opinió de Manuela Carmena

No, en absolut. L'origen són les mobilitzacions de caràcter social que hi va haver anteriorment, i el setge al Parlament de juny de 2011. Pensi que Govern i Parlament -el Parlament!- van recórrer contra l'absolució dels 19 acusats d'aquells fets. El que va fer després l'Artur Mas va ser posar a l'agenda el sobiranisme, per salvar-se. Com va dir en Santi Vila, si no subsituïen l'agenda de retallades socials per una de sobiranista, acabaven amb ells. Van canalitzar aquell moviment cap a l'independentisme.

No és que de cop els convergents es tornessin independentistes, vaja.

És clar que no. La necessitat té cara d'heretge. Aquell partit nacionalista burgès, capitalista, es va veure al capdavant d'un moviment que semblava la revolució francesa.

Tornem a la declaració d'independència. Sembla clar que no tenien res preparat.

Era una aventura, són un grup d'aventurers! Havien fet com si. És la política del com si. És com un teatre japonès, on els personatges van canviant de màscares.

Però la gent els continua votant.

Tenen la tolerància de la població, és cert. Això mereix un estudi de psicoanàlisi contemporani.

Doncs ningú com un argentí. Expliqui, expliqui.

Vivim uns temps en què tots els ideals s'han polvoritzat. L'independentisme és un factor identitari al qual agafar-se. Miri, jo soc de família jueva i vaig anar a l'escola jueva, però mai no vaig ser sionista, que ve a ser una mena d'independentisme. Per això, quan veig CiU, i també alguns d'ERC, fascinats amb el sionisme -en Pujol admirava Israel, el mateix Puigdemont amb alguns tuits-, amb tot allò del poble elegit, etc., hi veig paral·lelismes. El catalanisme s'identifica amb Israel. Però què és Israel? És que vostès tenen aquí una sèrie de mites que són increïbles. Què faria una Catalunya independent? De què viuria? Seria un paradís fiscal?

No doni idees.

Fa un any, durant la vaga de metges, algú del Govern va dir que els problemes de la sanitat se solucionarien si Catalunya fos independent. Això no es pot fer, no es pot dir a la gent que ja se solucionaran els problemes socials quan siguem independents.

Què en pensa del judici?

La instrucció del judici va ser un desastre, s'han desprestigiat notablement a Europa. I no només la instrucció. La mateixa euroordre que van enviar a Bèlgica, era un desastre, Bèlgica no la va rebutjar, només va dir: reformuleu-la. O Alemanya, que va dir a Espanya que lliurava en Puigdemont per malversació, i Espanya no va voler. Com que no? Si és un delicte, tu l'has de perseguir.

La sentència va sorprendre'l?

Dues setmanes després de començar el judici, el Tribunal Suprem ja sabia que no els podia condemnar per rebel·lió. Tots els membres del tribunal estaven d'acord en això. El judici oral no pot reparar els defectes de la instrucció. Els advocats diuen que va ser un judici just. En diuen judici just perquè Marchena, que és molt hàbil, va fer un judici a la seva mida, per ser televisat a tot el món. Més que un judici va ser una sèrie de Netflix, on tenen molt d'èxit els temes judicials.