La penúltima ranera de la mort política de Quim Torra se sentia, ahir, a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat: eleccions a Catalunya un cop aprovats els Pressupostos per al 2020, va dir el president. L'anunci de l'anunci, un gir més en el guió del processisme que, ara sí, llangueix víctima de la matusseria política que el caracteritza. A la primavera, si els comptes avancen, que en principi ho haurien de fer si bé en el país del mai se sap no se sap mai, el president posarà les urnes, de metacrilat.
Com els toreros
La decisió de Torra, valenta per als seus, grotesca per als rivals, condemna el nou Govern -els comuns, ebris d'eufòria, ja el veuen «progessista»- a heretar els comptes que ha infantat Pere Aragonès i que presentava ahir mateix al president del Parlament (i rival en la carrera successòria del líder Oriol Junqueras), Roger Torrent. Compleixi o no la paraula de convocar comicis autonòmics (i no de «República»), amb l'anunci de l'anunci Torra inhabilita el Govern, li clava l'estoc en el precís moment en què s'ha d'engegar la taula de negociació amb la Moncloa per buscar una sortida política al «conflicte» català; com els toreros. I obre la veda de caça del traïdor: comença una nova campanya electoral en què l'únic argument dels independentistes consistirà a identificar el dolent de la pel·lícula, el cap de turc que ha fet naufragar un procés cap a la independència etern i que aflora un compte de resultats misèrrim: Catalunya continua sent una autonomia que, això sí, ha cedit el lideratge econòmic -i polític i social i cultural- a Madrid; hi ha set polítics i dos activistes presoners i el desconcert ciutadà cotitza a màxims històrics.
La campanya
En el que podria ser la versió nostrada d' Els Jocs de la fam -el best-seller de ciència-ficció de l'estatunidenca Suzanne Collins que també ha fet estralls a la gran i la petita pantalles-, la campanya electoral que ahir arrencava oficiosament, ERC té totes les butlletes per ser la primera víctima propiciatòria, perquè els republicans han gosat plantar als convergents reciclats en juntaires i això, a Catalunya, sempre s'ha pagat car. El partit pal de paller del nacionalisme metamorfosat els últims anys, kafkianament, en independentisme, és implacable quan en joc hi ha centenars de càrrecs i el control de les finances públiques. S'albira una batalla política sense quarter entre els fins ara dos socis de govern, amb la CUP d'espectadora. Conservarà el bloc indepe la majoria al Parlament? En la resposta s'hi troba la mare dels ous.
L'altre bàndol
Així les coses, l'anunci de l'anunci del president és rebut amb sensacions diverses entre els partits del bloc constitucionalista («unionista» en l'argot processista): al PSC aspiren a recuperar la musculatura perduda del 2010, quan José Montilla va caure estrepitosament davant d'Artur Mas, el pare del deliri de la nova república. Els socialistes es veuen amb cor de retornar la política al terreny que més els interessa i, per això, rebran amb una catifa vermella un eventual govern de coalició entre ERC i En Comú Podem si l'aritmètica electoral el fa possible. D'entrada, descarten un tripartit que podria complicar l'existència a Pedro Sánchez. A Cs contenen la respiració, conscients que el milió cent mil vots d'Arrimadas no es repetirà ni de lluny; per al PP les eleccions són l'oportunitat de sortir de la misèria i, per a Vox, l'opció de fer-se grans Catalunya.
