a disgregació del vot de la dreta a les eleccions generals d'abril de 2019 va fer que Ciutadans i PP es quedessin sense escó a circumscripcions petites. Per evitar que la situació es repetís en futures conteses, els populars van proposar una coalició als taronges, que la van rebutjar. No obstant això, després de la patacada de Cs en la repetició electoral de novembre, els d'Inés Arrimadas han canviat d'opinió. Aquestes són les claus de com el «no» inicial s'ha convertit en un «potser» a Catalunya.
Catalunya Suma, l'embrió
A l'estiu de 2019, el líder del PPC, Alejandro Fernández, va posar sobre la taula la possibilitat d'aliar-se amb Ciutadans per a la repetició electoral de novembre i també davant unes eventuals eleccions anticipades a Catalunya, amb les quals llavors s'especulava com a resposta de l'independentisme davant la imminent sentència del procés. Aquell mateix agost, els populars van registrar la marca Catalunya Suma, inspirant-se en la coalició Navarra Suma -formada per PP, Ciutadans i Unión del Pueblo Navarro-, que en el recent cicle electoral havia servit als conservadors per obtenir el primer lloc a eleccions municipals, autonòmiques i generals.
Els cops de porta de Ciutadans
La resposta de Ciutadans va ser immediata: les aliances podrien forjar-se després de passar per les urnes, tant a Espanya com a Catalunya, on Inés Arrimadas va rebutjar encapçalar una coalició. «Espanya suma, però la corrupció resta», va assegurar el llavors líder del partit, Albert Rivera. «Les dues formacions sota una única marca contribuiria a generar encara més confusió entre els votants», va afegir el llavors secretari general, José Manuel Villegas.
Igual de contundent va ser la negativa en àmbit autonòmic, on actualment Cs és primera força, amb 36 escons, i el PPC està en el grup mixt amb quatre diputats. «No rotund», va assegurar el diputat Nacho Martín Blanco, mentre que la líder del partit a Catalunya, Lorena Roldán, va suggerir que es tractava d'una proposta partidista.
Debacle i canvi d'opinió
La repetició electoral del passat mes de novembre va trastocar el tauler de negociació: Ciutadans es va ensorrar a nivell estatal fins quedar-se amb només 10 escons i a Catalunya va perdre la meitat dels vots recollits a l'abril i va quedar per darrere del PPC per primera vegada des de 2017. Aquesta caiguda, que les enquestes pronostiquen que es repetiria en el cas d'unes autonòmiques catalanes, va fer que Arrimadas obrís la porta a una aliança puntual, també a Galícia -on no ha prosperat- i al País Basc, on sí que s'ha concretat.
Ara és el PPC qui es refreda
Oficialment, les negociacions per explorar una coalició a Catalunya s'han congelat fins que passin les eleccions basques de d'abril per evitar que el procés electoral interfereixi. «No és per cap motiu més enllà dels temps electorals», afirmen fonts de Ciutadans. No obstant això, fonts del PPC admeten que dubten sobre la conveniència d'unir-se als taronges: els sondejos interns de què disposen indiquen que junts sumarien menys escons que els dos per separat i, a més, adverteixen que Cs «cada setmana baixa més en les enquestes» i s'està convertint en una «marca tòxica» que els pot llastrar a les urnes.
Amb aquests números, els populars creuen que la negociació hauria d'incloure un debat sobre qui hauria de liderar una eventual candidatura conjunta. Cs recorda els 36 diputats que té actualment al Parlament per argumentar que la candidata ha de ser Lorena Roldán, però fonts del PPC destaquen que les enquestes actuals els donen un nombre similar de diputats i que les dades del Centre d'Estudis d'Opinió reflecteixen que el seu líder, Alejandro Fernández, és més popular entre els votants de Cs que Roldán.
