Consumada l'annexió, simbòlica (fins ara totes i cadascuna de les conquestes de l'independentisme s'han mogut en el pla dels símbols) de Perpinyà, que dissabte passat es van convertir en la Lourdes particular dels nostàlgics de Jaume I el Conqueridor, la «batalla definitiva» a què al·ludia, ahir, als micròfons de Catalunya Ràdio, Carles Puigdemont, comença de debò, amb l'excusa de l'alliberament de la pàtria, però amb l'objectiu -molt més plausible- de controlar la Generalitat i els 25.500 milions d'euros de pressupost per al 2020 -si és que s'acaben aprovant al Parlament. La missa gairebé pontifícia que l'expresident de la Generalitat va oficiar a «la catalane», el dissabte passat, amb xiulada a Oriol Junqueras inclosa, va inaugurar oficiosament la precampanya electoral a Catalunya, de durada incerta ja que el president Quim Torra fa la puta i la Ramoneta amb la data dels comicis. A Barcelona, persones de l'òrbita de JxCat expliquen que les urnes arribara abans de l'estiu, missatge que tothom, especialment els partits rivals, posa en quarantena perquè la sospita generalitzada és que les eleccions seran a la tardor.
En qualsevol cas, i per molt que Puigdemont i els seus -que també s'han volgut apropiar, no sense sortir-ne escaldats, de la memòria del poeta Antonio Machado, que va morir a Cotlliure en plena fugida del terror franquista- repeteixin que l'acte de Perpinyà era transversal perquè el Consell per la República també ho és, el bany de masses ja figura en l'haver de l'eventual candidatura juntaire ( ergo neoconvergent), l'encapçali (el més probable) o no l'exalcalde de Girona, ara eurodiputat. Que va ser una demostració de força, de capacitat de convocatòria, és indiscutible. Com ha passat en les últimes convocatòries, JxCat parteix d'unes expectatives més aviat modestes (una enquesta de GAD3 publicada pel diari Abc situa els hereus de Convergència en la tercera posició, amb 24 diputats, deu menys dels que té ara, i molt per darrere d'ERC, que en tindria 43, i fins i tot del PSC, que faria el salt fins als 27 escons), de manera que, una votació més, l'efecte Puigdemont és la gran basa que té l'independentisme dur. Ahir, a la ràdio, des de Brussel·les, l'expresident desvirtuava la taula de negociació entre els governs d'Espanya i Catalunya, pactada entre ERC -el rivalíssim de JxCat- i el PSOE i acceptada, finalment, pel president Torra, i plantejava un «escenari B»: «Estem convençuts que, per desgràcia, la manera d'arribar a la independència haurà de ser superant una paret que l'Estat té preparada sempres per a nosaltres» i «no a partir d'una taula de negociació en la qual puguem acordar els termes d'un referèndum», declarava tal com recollia l'agència de notícies Europa Press. En d'altres paraules: l'estratègia més possibilista de l'ERC d'Oriol Junqueras, ve a dir Puigdemont, és una pèrdua de temps. El líder de JxCat abraça encara la via unilateral, un camí que «no només és perfectament legítim», sinó que «té recorreguts adequats de reconeixement internacional, i el cas de Kosovo [que el 2008 es va separar de Sèrbia] n'és un exemple». Això no obstant, Carles Puigdemont matisava que la seva proposta s'assimila més al cas de Montenegro, que l'any 2006 va votar en referèndum si romania o no a Sèrbia.
Com més «xisclin», millor
Les invectives de l'expresident contra la mesa de negociació amb Espanya van trobar resposta a ERC i al PSOE. La portaveu dels republicans, Marta Vilalta, que considera que «seria un error» contraposar el diàleg amb l'Estat a «la mobilització» independentista, perquè les dues coses «són compatibles i complementàries», informa Efe. De la seva banda, la presidenta del PSOE, Cristina Narbona, sobre les crítiques vessades a Perpinyà contra la negociació, afirmava que «com més xisclin contra la taula més útil serà». La portaveu parlamentària del PSC, Eva Granados, acusa Puigdemont de «voler que Catalunya fracassi» i critica ERC per fer de «crossa» de la dreta independentista.
L'elevació del to de les crítiques des de totes les bandes i cap a totes les bandes confirma que «la batalla definitiva», en paraules de Carles Puigdemont, ja és en disputa. Tot passa per guanyar les elecccions; la resta pot esperar.
