Meritxell Budó va dir fa uns dies que en una Catalunya independent aquesta pandèmia hauria causat menys morts, perquè ho hauríem fet millor. El president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell, també ha dit que «Espanya és atur i mort, i Catalunya, vida i futur». La mateixa Meritxell Budó constitueix una contradicció en els termes sobre qualsevol idea de món millor. Joan Canadell no hauria estat mai president de res si el sistema no hagués fet el gandul d'una manera clamorosa. Només per incompareixença del contrari, per la irresponsabilitat i la deixadesa amb què tantes vegades a Catalunya s'ha deixat que la barbàrie avanci, aquest Canadell pot ara representar-nos. Va haver-hi un temps que potser sí que hauríem pogut ser millors, no sé si millors que Espanya però sí millors del que som. Si haguéssim fomentat el talent que teníem, hauríem estat en condicions de ser un petit gran país. Però vam preferir corrompre'ns i robar, renunciar a qualsevol qualitat per posar-hi «els nostres», i només cal veure la classe política actual, i les minyones mediàtiques de què s'han voltat, per entendre que la culpa és només nostra.

Quan Pujol li va dir a Lluís Prenafeta: «la Generalitat som tu i jo», va començar un esplendor que va morir definitivament el dia que Macià Alavedra va deixar de ser conseller d'Economia i Jordi Pujol Ferrusola va començar a crear una embogida trama que tot ho va arrasar i sense deixar cap guany. No en tinc cap dubte, perquè així m'ha estat explicat, i explicitat, que durant els temps dels consellers Alavedra o Subirà, i del director general d'Indústria, Josep Piqué, o del secretari general de la Presdiència, Prenafeta, es fes de més i de menys, però hi havia una idea de país, una voluntat real de construir-lo, un espai per a un cert candor i no tot era cinisme. Un talent, hi havia un talent posat al servei d'una idea. Hi havia encara un cert sentit de missió, de deure amb la Història, encara que després passessin coses. Però quan Artur Mas va ser nomenat conseller d'Economia, és a dir, quan el primogènit del president va posar el seu empleat, ens vam despertar de cop del mig somni que encara teníem dret a somiar i se'ns va embrutar per sempre més la part neta de l'ànima.

Entre Lluís Prenafeta i Meritxell Budó hi ha tots els morts que no ens hem pogut estalviar, posats els cadàvers l'un al costat de l'altre, en una filera interminable. Entre Macià Alavedra i Artur Mas, que diu «en a mi», «fa tres anys enrere», i que no ha entès mai ni el caràcter ni la sensualitat dels catalans, ni cap altra sensualitat, hi ha l'exili amb Pau Casals i Pompeu Fabra, i com el Macià entengué la política, la història i l'amor, a través de la vida, i no es va deixar res per escurar, i tingué sempre la grandesa de crear un benefici universal a banda del profit que per a ell mateix es quedava. Entre el Pujol que el primer decret que signà fou el de reconèixer l'estat d'Israel, el que feia el seu primer viatge al Vaticà, i el que no va parar fins que el va rebre el president dels Estats Units, encara que fos la trobada més breu i cara de la Història; i el Pujol que va acabar no reconeixent ni els seus fills -va dir que no podia posar la mà al foc per ells-, i que feia callar i apartava els qui anaven a explicar-li els excessos que cometien, hi ha la distància, també comptable en cadàvers, d'un president de quan encara es volia salvar, i salvar-nos amb ell a tots nosaltres, i el que es va quedar sense ànima i va deixar anar els gossos perquè arrambessin el que anessin trobant al seu pas.

La decisió que el fill intel·ligent es dediqués als negocis i el més ruc - Oriol- a la política, tingué a veure amb el cinisme, però també amb la vanitat ja sense propòsit del president, que no volia que ningú intel·ligent li fes ombra. Així caigué Miquel Roca, així caigué Josep Maria Cullell. Així l'arribada del tal Canadell ens ha semblat una victòria, perquè «és dels nostres», en lloc d'avergonyir-nos que un com aquest sigui el que som «nosaltres». Així David Madí, uns anys més tard, participà en una lamentable campanya de desprestigi contra Joan Laporta per fer-lo quedar malament i perquè Sandro Rosell guanyés la presidència del Barça. Por al talent, por a qualsevol figura emergent. Confiaven tan poc en Artur Mas, que van necessitar destruir Laporta, i ridiculitzar-lo, com haguessin necessitat atacar qualsevol altra forma de talent que haguessin identificat perquè semblés que érem un descampat on només hi havia l'Artur Mas: i a veure si així, finalment, guanyava. Es va eixugar per sempre l'esperança, i va començar a no veure's el final de la interminable filera de cadàvers. Mas preferí posar Ramon Tremosa d'eurodiputat que confiar Alfons López Tena i la petitor es convertí en la característica d'aquella època; Joaquim Maria Puyal va demanar una i una altra vegada que li concedissin les llicències necessàries per fer un grup mediàtic privat en català, i Pujol, Mas i Madí sempre van negar-li amb l'únic -i cert- argument que no els obeïria quan fes falta. A què es refereix Meritxell Budó quan diu que «si fóssim independents»? Independents de qui? Potser en un país on ella mai no hagués pogut passar de secretària, que era el país que Pujol va imaginar, i va començar a construir, potser en un país com aquell, hi hauria persones més intel·ligents prenent les decisions oportunes. Però qui som nosaltres? Nosaltres som Joan Canadell, nosaltres som els del pacte amb la CUP, els d'escorar qualsevol moviment nacional primer a cap a l'esquerra i després cap a l'extrema esquerra, som els que volem cobrar les comissions sense assegurar el guany. Quan Jaume Roures va voler comprar l' Avui, l'any 2006, li va oferir a Vicent Sanchis, que era qui llavors manava, una molt galdosa suma de diners que per respecte al Vicent no faré pública. El Vicent, que encara avui podria viure tou, no la va acceptar perquè no volia que l' Avui es convertís en un pamflet sense cap personalitat; i no va rendir-se tot i que un dels qui més va insistir-li a què ho fes fou David Madí: «Agafa la pasta i corre», textualment li digué, davant meu, sopant al restaurant Drolma, que lamentablement ja no existeix. I aleshores el que jo li vull preguntar a la senyora Budó és si seria Xevi Xirgo qui ajudaria a salvar vides en una Catalunya independent. Vull demanar-li també si sap on para l' Anna Gabriel, i per què està tan callada, i si aquests de la CUP són els que ens haguessin ajudat a fer una gestió més competent de la pandèmia. I vull saber, també, si creu que el conseller Buch i el seu recompte de mascaretes són d'alguna eficàcia salvadora. Mentre es pensa aquestes respostes, podria explicar-nos també com va anar la seva excursió a Perpinyà, i si creu que el rastre de mort que aquella festa deixà forma part també dels cadàvers que ens hauríem estalviat, o si aquests els hem de comptar a banda.

Quan Ferran Adrià revolucionà el món i la creativitat amb El Bulli, va demanar a la Generalitat que arreglés la carretera de Roses a Montjoi. Ho sé perquè jo vaig intercedir lleument davant de l'encara president Pujol, que em va respondre: «Si el senyor Adrià vol una carretera, que se la pagui». Que la intel·lectual de referència d'Artur Mas, i de Carles Puigdemont, hagi estat Pilar Rahola és la mateixa decisió que la d'Oriol Pujol, que la de Joaquim Maria Puyal i que la de Ramon Tremosa en detriment d'Alfons López Tena. Un país que depèn del català, que sembla que li estiguin discutint la supervivència quan es proposa que els nens estudiïn una hora més en castellà, encimbella una bacallanera com a rapsoda major del regne, voltada de tota clase de tolits, que s'expressen més per la seva tara que pel seu talent, més pel defecte físic, tan visible, que per unes virtuts que, si hi són, resulten impossibles de distingir. Jo no sé, i voldria saber-ho, si Meritxell Budó pensava en Pilar Rahola quan feia el recompte dels morts que la Catalunya independent s'hauria pogut estalviar, o bé ho calculava en euros, en els centenars de milers d'euros que per ordre i pressió de Convergència aquesta senyora cobra al cap de l'any, perquè ella és la idea concreta que té l'independentisme majoritari de la cultura catalana. Rahola és la morgue des de la que tenim el nervi d'afirmar que si manéssim nosaltres no ens moriríem tant.

Enric Vila sap Història i sap escriure, i és dels pocs escriptors independentistes, per no dir l'únic, que si li lleves el tema de la independència de Catalunya, encara la seva escriptura aguanta i té vigor, i és digna d'un país que o d'una idea de país que s'expressa amb l'idioma. Enric Vila havia d'escriure les memòries del president Pujol. El llavors editor Isidor Cònsul, no el va voler, i va preferir aquesta desfeta dels homes lliures que és Manel Cuyàs. Pujol tampoc no el volgué, perquè va entendre, i va entendre bé, que Vila voldria preguntar-li la veritat, i escriure-la; i es va estimar més que una minyona com Cuyàs li fes la compra, i els volums de tanta paperassa van quedar obsolets, i Cuyàs com un imbècil, quan Pujol confessà i vam haver-nos de mirar-nos la seva vida des d'un altre sofà. No sé si Budó creu que el doctor Cuyàs ens hagués estalviat alguns cadàvers. No sé si Budó sap qui és Enric Vila, però en la Catalunya del seu nivell, el de la Meritxell, l'Enric és un enemic, un proscrit, algú que no mereix tenir cap veu als mitjans públics de la Generalitat ni tampoc als privats, que d'altra banda estan tan subvencionats, que el Govern hi té en cadascun la seva plantilla de majorets.

Catalunya hauria pogut ser un país millor, molt millor. Si ho fóssim ho notaríem perquè de cap manera no sortiria cap dels nostres polítics a vantar-se de la desgràcia, ni a mirar d'aprofitar-se'n. Hauríem pogut ser molt millors, i fer-ho molt millor, si no ens haguéssim venut el país, si no ens haguéssim corromput, si Meritxell Budó i el seu càrrec no fossin el fruit d'aquesta llarguíssima corrupció, d'aquesta tristíssima deixadesa, d'aquestes infinites decisions, totes dolentes, en què el talent no hi ha tingut cap importància, com no fos la de detectar-lo per estar segurs que podíem matar-lo i no se'ns escapava, com si fos una malaltia infecciosa. Des de Pujol a Torra hi ha un llarg pendent per on milers de cadàvers rodolen fent la croqueta, fins arribar a les pantufles de l'actual inquilí de Canonges. «Una Catalunya independent», diuen. La llibertat, si algun dia arriba, tindrà com a primer pas lliurar-nos d'aquesta banda.