Joan Traveria Serra, de 61 anys, va ingressar el dia 17 de març a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, després de donar positiu a la prova de la Covid-19. En el seu cas, els primers signes d'alarma van ser els problemes per respirar, que van obligar a intubar-lo. En va sortir el 3 de maig. S'hi va passar 47 dies. És comercial -té la delegació d'una empresa espanyola a Catalunya- i esportista. Confessa que durant la seva convalescència un parell de vegades va tenir la certesa que es moriria. Per sort, la medicació va començar a funcionar.

Com comença tot?

Vaig entrar a l'hospital [Sant Joan de Déu de Manresa] per l'episodi d'una malaltia que es diu síndrome de Miller-Fisher. La tinc semidiagnosticada i em va començar als 55-56 anys; fins a aquell moment no havia tingut cap episodi. Aquesta malaltia moltes vegades es confon amb un ictus perquè tens visió doble i dificultat d'equilibri i amb la parla. És neurològica. Se'm presenta aquest quadre i allà em fan la prova de la Covid-19 i me la detecten. No tenia un malestar excessiu sinó que el que em va passar és que vaig començar a tenir dificultats amb la respiració. És aquí on van sorgir els signes d'alarma.

I ja l'ingressen.

Primer, em van pujar a planta perquè com que tenia aquest quadre que no era la Covid-19... Hi vaig estar fins que em van fer la prova i vaig tenir els resultats. Al principi tardaven més a ternir-los; ara ja no. Trigaven un parell de dies, i ja em van posar a la secció de la Covid-19 i vaig començar a tenir els primers problemes de respiració. Em van tenir 30 dies a l'UCI o a la REA, que en deien ells, que són uns llits que van improvisar perquè l'UCI estava saturada. Aquí em van fer tres intubacions, que és allò que et seden i no te n'assabentes de res. Vaig estar 12 dies a semicrítics i els últims cinc a planta perquè em van fer una traqueotomia i aquests cinc dies hi vaig ser per aquest tema, perquè es curés el forat que em van fer al coll. Ja era com estar de vacances.

Si va estar sedat de l'UCI no se'n deu recordar gaire...

No. Amb la meva ment vaig estar a França, a Girona... Vaig viatjar bastant, aquells dies, però amb la ment. El cos es veu que no hi acompanyava... [riu.] I un altre cop, com que no acabava d'anar bé, em van tenir més sedat. No sabria dir-te exactament quant temps, però potser cinc o sis dies, i són uns dies en els quals desapareixes.

Quan es desperta, és conscient d'on és i del que li passa?

Sí, perquè ho tens molt present. Jo vaig ser conscient dues vegades en aquest període que em moria. Al principi hi havia una mica de descontrol amb el tema de la medicació perquè ells tampoc no sabien gaire com ens havien de medicar i ens anaven posant un còctel de medicines diverses i a veure què passava. Mentre el cos no reaccionava amb aquestes medecines, vol dir que anaves empitjorant o que et mantenies allà tipus vegetal, ni cap endavant ni cap enrere, i tenies la sensació que no te'n sortiries, i un altre episodi va ser un d'ofegament. Estàs connectat a una sèrie de màquines que es poden taponar pels mateixos mocs de la pneumònia i et despertes sense poder respirar. Fas uns salts al llit com la noia de l'exorcista, fins que troben el sistema de destaponar allò i tornes a sentir l'aire als pulmons, però en aquests moments no hi penso gaire perquè ja estan passats. Penso en un altre, que és què vaig sentir, vaig notar, després del canvi de medicació que ells anaven fent, que el meu cos hi reaccionava. Notes que estàs millor i automàticament et canvien els ànims i tens una progressió.

Deu ser una sensació espectacular. Com la recorda?

Jo corria una mica. Tenia una bona forma física. La sensació més frapant que vaig tenir va ser pels volts del dia 37, quan em van aixecar per primer cop del llit. Després de 37 dies, el primer que fan és asseure't, i semblava un llit d'aigua. Es movia com un barco. Tenies la sensació que els músculs, com que havia perdut tota la massa muscular, no aguantaven absolutament res. Seies al llit i podies caure cap a la dreta, cap a l'esquerra, endavant. Com un bebè.

I aquí entra de nou el paper dels fisioterapeutes.

Sí. El primer cop et fan fer una sèrie d'exercicis estirat al llit. Doblar les cames, aixecar el cul, estirar la cama, fer com si anessis en bicicleta... Fins que al cap de tres dies o els que siguin, això depèn de cadascú, et veuen capacitat per aixecar-te. El primer dia que em van aixecar, amb un físio per banda, les cames eren de plastilina. Músculs inexistents. A partir d'aquí, ells al que es dediquen és a fer un entrenament metòdic, periòdic i constant diari per millorar cada dia. Després d'aixecar-te del llit i tornar-te a asseure i a aixecar, s'aventuren que facis quatre passes i l'endemà en fas quinze...

Ara ja corre?

No, però camino. Abans-d'ahir vaig fer set quilòmetres. És que quan corro tinc la sensació que tinc un pes a les cames. Com si hi dugués lligat un saquet de sorra. Però és el següent pas. Jo pujava cada dos per tres a Collbaix i ara l'objectiu és tornar-hi.

Sap com va poder agafar la malaltia?

No. No tinc cap sospita.

L'ha patit algú més del seu entorn familiar?

La meva dona. Sí, perquè vivim sols. Ella la va passar a casa però se li va allargar molt, també. Amb mal de cap, com si tingués sinusitis... Tot el que vulguis.

A casa també l'han visitat, els fisioterapeutes.

Sí. Després de donar-me l'alta de l'hospital han vingut vuit o deu dies més a fer-me sessions de rehabilitació, i això també t'ajuda. T'intenten rehabilitar i combinen l'exercici del cos amb la part anímica i afectiva, que la necessites molt. Quan veus que no t'aixeques i que allò és plastilina, dubtes que puguis tornar a caminar de manera normal i ells et diuen: «Tranquil. Amb això no passa res. En quinze dies, resolt». Et treuen les pors que tots els malalts devem tenir quan tens una cosa desconeguda. Et donen confiança.