Durant molts anys, del 1979 al 2017, l'espai de centre i fins i tot el de centredreta català va ser ocupat per dos partits, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC); en coalició des de 1980 i federats des del 2001.

Mentre UDC es mantenia dins de l'ideari social-cristià i restava sota el paraigües del partit popular europeu, CDC, la Convergència democràtica, acollia gent socialdemòcrata, liberal, i molts senzillament «nacionalistes» i s'acollia a la família liberal europea. Fet que permetia tenir certa influència. Això sí, en prop de 28 anys va estar sota l'hiperlideratge del president Jordi Pujol i Soley. Van fer molt de mal a la cultura política catalana els 40 anys de franquisme. Especialment en la ubicació natural del centredreta catalanista. Potser perquè la dreta espanyola, tant la UCD com AP, era majoritàriament hereva directa del franquisme espanyol. Fins al punt que la mateixa CDC s'autoidentificava a inicis dels vuitanta com a socialdemòcrata, o la liberal Esquerra Catalana d'en Ramon Trias Fargas es posava l'adjectiu d'esquerra.

I encara ara, en ple any 2020, suposa un tabú situar-se en el centredreta i diem centre ampli potser com un eufemisme del primer o perquè, també és cert, abraça gent amb postulats socialdemòcrates. Així doncs, el darrer partit de dreta i d'obediència estrictament catalana va ser la Lliga d'en Cambó.

Mantinc la tesi que mentre va existir CDC no posicionar-se en l'eix esquerra-dreta va ser avantatjós, però en els temps que venen ja no serà així. Altra cosa és que les forces facin propostes centristes per convenciment propi o per aglutinar un major nombre d'electors com ho ha fet Merkel a Alemanya.

Ara, Catalunya necessita un «partit» que planti cara al relat cultural, social i polític de les esquerres, que des de fa dècades aconsegueixen un discurs hegemònic que fins i tot ha arrossegat Junts per Catalunya, on molts destacats líders es declaren d'esquerres.

Proposo deixar definitivament els complexos a casa. Catalunya necessita un pol polític que, més enllà de la independència, defensi un model de societat. Com ho fa la CDU Alemanya, els centristes de Modem a França o el Partit Nacionalista Basc a Euskadi. I esmento aquests exemples perquè és en aquest segment on veig que es pot aglutinar un pol polític potent i amb suficient massa crítica per ser viable electoralment parlant i que ningú els posaria la llufa de ser reaccionaris o, com popularment es diu, uns fatxes. Un pol que reculli l'herència de les tradicions d' Enric Prat de la Riba, Manuel Carrasco i Formiguera, liberals com Ramon Trias Fargas o el millor de la Convergència de Jordi Pujol, Miquel Roca i tants d'altres, i sigui capaç de renovar-se, posar-se al dia i saber projectar-se als reptes de futur.

No hi serà si ens entretenim amb batalles bizantines on discutir el sexe dels àngels (el dia de la independència) mentre els populismes, les esquerres o els nacionalistes espanyols ocupen Constatinoble, és a dir, espais de govern, de poder i d'hegemonia ideològica. En aquests moments no s'és prou majoria i no es pot permetre el luxe de disgregar-se amb vuit o deu partits amb dificultats d'obtenir representació al Parlament.

Remasteritzar CiU vs. construir un nou espai

Es diu que qualsevol passat sempre va ser millor, però aquest mai torna i normalment les segones parts sempre són més dolentes. Tanmateix, l'espai sociològic a representar hi és i actualment, si no orfe, se sent totalment desorientat.

Reduir la pressió fiscal, eliminar l'impost de successions, la defensa de la societat civil i la convivència dels serveis públics i privats, la bona gestió, les polítiques de suport a la natalitat i les famílies, el concepte del treball com a promoció de l'individu i creació de riquesa, protegir el treballador més que el lloc de treball? i també la defensa a ultrança de la llengua i la cultura catalanes, la solidaritat entre generacions i sectors socials, la protecció del medi ambient, la nova indústria i Europa com també la nostra pàtria. Hi ha camp a recórrer i moltes posicions a defensar.

La ideologia és la condició necessària, que no suficient, per a la pervivència d'un projecte polític més útil que no pas un hiperlideratge. Si la història ens ha de servir d'alguna cosa és per aprendre i saber què va passar després de Pujol o què pot passar després de Puigdemont. Es necessiten, doncs, arrels profundes i ben consolidades (plantar roures o alzines a cada poble com a element simbòlic). Veiem com trontollen els projectes només basats en un candidat o un màrqueting.

I, doncs, la independència què?

Ningú ha de renunciar als seus objectius, tots respectables. El cert és que la societat catalana viu en un empat tècnic on ni l'independentisme ni l'unionisme han aconseguit imposar-se. També és cert que el procés post 1 d'octubre ha estat un fracàs i sabem que la independència tampoc és a la cantonada.

Amb això vull dir que ara no és el moment d'un debat estèril en qui és més o menys independentista, ja que només serveix per deixar el terreny adobat a un peronisme que no du enlloc o a l'esquerra disposada a passar pàgina. Cal acordar unes regles de joc en què ni l'actual l' statu quo, ni el cap cot, ni el tenim pressa poden ser una opció.

Mentre no arribi una solució votada pels catalans i en què majoritàriament tothom s'hi senti interpel·lat, el grau d'independentisme, sobiranisme o catalanisme no ha d'ésser un obstacle perquè el centredreta català convergeixi per construir i aixecar Catalunya.