Qui té més pes en l'independentisme? La resposta a aquesta pregunta depèn de la vara de mesurar que s'utilitzi amb les organitzacions polítiques i socials del poderós mosaic secessionista. Pot atendre a raons de lideratge, de trajectòria històrica, d'influència, de presència en les institucions, de rellevància mediàtica o de capacitat de convocatòria. Però hi ha una dada, no fàcil d'aconseguir, bastant objectiu i que serveix per a donar una resposta a l'interrogant. És la dada del nombre d'associats, de militants, de cada formació.

La postconvergència i Esquerra Republicana són, sens dubte, els dos principals actors polítics de l'independentisme. Agafarem la dada dels afiliats al corrent de pagament, perquè la figura del simpatitzant, amic o col·laborador infla la quantitat sovint amb adhesions que no van més enllà d'un formulari online.

PDeCAT: 13.000

El PDeCAT, el principal partit que reclama l'herència de l'extinta CiU, compta avui amb uns 13.000 afiliats. Són molts menys que els 52.000 que deia tenir CDC fa uns anys, entorn del 2013. Els postconvergents veuen en positiu que, malgrat les últimes sacsejades internes, amb la creació del PNC (amb excàrrecs convergents) o Junts (amb l'«expresident» Puigdemont), no han patit fugides significatives més enllà d'un 5% de les seves bases.

ERC: 10.000

Ara com ara, i segons les dades als quals ha tingut accés El Periódico, de la mateixa editorial de Diari de Girona, Esquerra compta amb uns 10.000 militants. Els republicans subratllen que la seva base és homogènia en tot el territori i que s'ha mantingut estable. El partit no ofereix dades sobre els seus militants, i afegeix que si se sumen els «amics» del partit (simpatitzants), la xifra arriba a 40.000.

CUP: 2.400

Les Candidatures d'Unitat Popular compten amb 2.408 militants al corrent de la quota, a més de 1.569 simpatitzants i 517 «simpatitzants amb quota», segons les dades que ofereix l'organització en data d'avui.

Òmnium, 182.000; ANC, 44.000

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural no estan en política, però disposen d'una base social potentíssima. Òmnium compta amb 182.891 socis; només superat pel Barça. I l'ANC consigna 49.000 socis de ple dret, dels quals uns 44.000 al corrent de pagament. I a més, uns 49.000 simpatitzants.

Els nous partits

El més significatiu, probablement, té a veure amb el grup de partits sorgits de l'antiga Convergència i Unió, alguns dels quals es proposen ni més ni menys que liderar l'espai del catalanisme moderat. El Partit Nacionalista Català (PNC), en el qual militen exconvergents com Marta Pascal, Carles Campuzano, Lluís Recoder i Jordi Xuclà, diu comptar amb més de mil militants. Al·leguen que és una xifra notable, atès que el PNC va néixer el passat 27 de juny.

Uns altres, com Units per Avançar, on militen l'exdirigent d'Unió Ramon Espadaler i el tinent d'alcalde de Barcelona Albert Batlle, que es proposa liderar tot l'espai del catalanisme moderat, no supera els 1.000 associats, dels quals el 75% són afiliats i la resta, simpatitzants, segons l'organització.

Menys base té Lliures, el partit creat per l'«exconseller» Antoni Fernández Teixidó, que diu tenir 250 i 300 adherits. Convergents, del també «exconseller» Germà Gordó, consigna 359 militants. És a dir, que els nous partits sorgits de CiU, junts, a penes superen els 2.000 suports.

Els projectes de Puigdemont

Sens dubte, l'expresident Carles Puigdemont ha demostrat una gran capacitat de convocatòria social, mobilitzadora i electoral. Va aconseguir que la Crida Nacional per la República, l'associació que va crear (i ha dissolt dos anys després) superés els 50.000 suports, dels quals 16.954 fundadors, se suposa que al corrent de pagament. En canvi, el seu nou partit, Junts, està actualment en uns 4.000 militants, si bé el seu naixement és molt recent, només un mes enrere.

Aquest conjunt de xifres no permeten arribar a conclusions, però sí relativitzar el pes que hi ha després de certes proclames o discursos de suposada autoritat o lideratge en un espai, l'independentista, afectat -com els altres- per la fragmentació interna malgrat les constants crides a la unitat dels uns i els altres.