La història més recent de Catalunya es repeteix. Quim Torra es va convertir ahir en el segon president de la Generalitat fulminat del càrrec per una autoritat de l'Estat. Tres anys després de la destitució de Carles Puigdemont en virtut de l'article 155 de la Constitució, el Tribunal Suprem aparta ara el successor que ell mateix va designar i que ha tutelat durant els seus dos anys i mig de mandat. La cantada inhabilitació de Torra per la seva confessa desobediència, «contumaç i obstinada» segons l'alt tribunal, situa de nou la màxima institució de Catalunya davant d'una crisi ignota que, amb tota probabilitat, desembocarà en unes eleccions el 31 de gener o el 7 de febrer del 2021.
Tan previsible era el veredicte del Suprem que JxCat i ERC, malgrat les seves estratègies enfrontades i als aferrissats recels mutus, van signar una treva per exhibir unitat en l'últim dia de la presidència de Torra. També per no fer-se més mal del necessari en el llarg interinatge que li espera a la Generalitat en funcions i al seu nou «president en substitució», Pere Aragonès. Així ho estableix la llei malgrat l'obstinació dels socis de l'Executiu a convèncer que el càrrec quedarà vacant fins que el Parlament investeixi el nou president. Torra va esquivar qualsevol nou desafiament i va acatar la seva sortida del Palau entre les enèsimes invectives contra l'Estat del qual va prometre separar a Catalunya i amb el qual ha acabat col·laborant en el combat d'una pandèmia global.
Desobediència «conscient»
Els magistrats, que van dictaminar per unanimitat que Torra no va fer cas de forma «conscient» a l'ordre de la Junta Electoral Central de retirar la pancarta de suport als presos independentistes, van donar a conèixer la sentència cap a l'una del migdia, i tot just quatre hores més tard va deixar de ser president. Just en el moment en què un representant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la instància que el va condemnar, va acudir al Palau de la Generalitat a notificar-li l'any i mig de suspensió per a tot càrrec públic. Envoltat dels seus consellers, va instar l'independentisme com a «última instrucció» a convertir les properes eleccions en «un nou plebiscit que confirmi el resultat de l'1-O», i que després d'aquests comicis s'avanci cap a una «ruptura democràtica, pacífica i desobedient».
«Ni abandono ni em resigno»
És a dir, Torra no va desaprofitar el seu discurs de comiat per satisfer Puigdemont i incomodar per enèsima vegada ERC, els plans electorals de la qual no tenen res a veure amb el plantejament plebiscitari i amb la crida de el ja expresident als catalans a «empènyer» cap al xoc amb l'Estat. De fet, en l'epíleg de la seva presidència, també va acusar implícitament els republicans de no haver-li permès «avançar més» en el repte independentista, malgrat que ell «estava disposat a assumir totes les conseqüències». «Ni abandono ni em resigno, ni accepto la sentència», va proclamar minuts abans de, paradoxalment, acatar la destitució sortint per la porta del Palau de la Generalitat, aclamat per fidels que van ignorar la distància de seguretat.
La batalla definitiva
Les eleccions suposaran el punt culminant de la interminable batalla entre Junts i Esquerra. Per arribar a les urnes, el mal avingut matrimoni de conveniència ha acordat deixar córrer el rellotge fins portar els comicis el més tard que legalment és possible, per a alegria una altra vegada de Puigdemont, que necessita temps per intentar retallar l'avantatge que li porten els republicans amb el seu cartell electoral i a les enquestes.
Els lletrats del Parlament no van trigar a facilitar-li el camí al president de la Cambra, el republicà Roger Torrent, perquè activi el compte enrere cap als comicis «sense demora», i sense necessitat d'un ple, quant passin els 10 primers dies hàbils, preceptius per llei, per buscar candidat. N'hi haurà prou amb que comuniqui que no hi ha cap aspirant amb opcions plausibles, i podrà neutralitzar amb això possibles maniobres de l'oposició per presentar un candidat instrumental.
Aragonès, presidenciable in pectore d'ERC, i el seu propi partit agafaran durant aquests quatre mesos d'interinatge un protagonisme que pot servir-los per apuntalar la seva estratègia contraposada a la de Junts, encara que per a això hauran de desfer-se primer dels nombroses cotilles legals d'un Govern en funcions (no podrà fer canvis en el Gabinet ni aprovar lleis ni els pressupostos) i els embats de la COVID-19, que només podrà gestionar mitjançant decrets. A les àrdues negociacions de les últimes setmanes, els socis han defugit qüestions com la congelada taula de diàleg amb el Govern central, que Esquerra necessita oxigenar per convèncer que la mà estesa aporta més rèdits que el frontisme.
Aquesta taula i tot el camí dels republicans cap a les urnes estaran plens de mines. Per començar, el foc amic que esperen des de l'altra meitat de la Generalitat davant de qualsevol temptació pactista a Madrid, ja sigui la taula de governs o els pressupostos generals de l'Estat del 2021. La Moncloa segueix disposada a mantenir els ponts amb Catalunya perquè necessita mimar la relació amb ERC, els escons al Congrés dels Diputats de la qual són claus per a qualsevol votació que vulgui guanyar Pedro Sánchez. Però l'ajuda d'Esquerra pot encarir-se de manera prohibitiva.
