La «no li diguin presidència» de Pere Aragonès afronta aquests dies el primer gran repte de la seva gestió. De fet, i com tothom anticipava, es tracta del «repte en majúscules»: el maneig de la pandèmia i, en concret, de la seva temuda segona onada. Aragonès, al capdavant de la Generalitat, fa equilibris en una estreta franja, autodefinida per ell i el seu partit, per on transitar. Aquests límits es poden sintetitzar en els següents: no fer servir mai cap atribut formal propi de la presidència, per no encrespar els socis i, sobretot, no donar la imatge de treure profit de la inhabilitació de Quim Torra; irradiar que, bé o malament, hi ha algú al capdavant i que aquest algú és ell. Exercir, per tant, de president; evitar que Catalunya derivi en una situació semblant a la de la Comunitat de Madrid i que es decreti l'estat d'alarma i, finalment, i no menys important, bregar amb la tensió matrimonial sempre de fons amb Junts per Catalunya.

Dimecres, Aragonès va anunciar les noves restriccions per contenir el virus. Tot i que el format va ser paritari, entre partits i gèneres (amb Meritxell Budó, Alba Vergés i Miquel Sàmper), va ser Aragonès qui va anunciar l'esperit de les mesures i va deixar per als altres tres la lletra. Va ser un buscat efecte de jerarquia. A la primera onada pandèmica, els titulars de Presidència, Salut i Interior compareixien sols i el president, Torra, es reservava una finestra exclusiva. Aragonès cedeix en el formal, però no en el fons.

«Governar és prendre decisions, encara que siguin impopulars», apunta una veu republicana en referència al decretat tancament de l'hostaleria. Aquesta veu assevera que la situació a Catalunya es dirigia cap a l'extrema gravetat. El virus creixia a Barcelona, amb una taxa de 1,53 nous contagiats per cada un previ. Davant d'això, els experts de la Conselleria de Salut van proposar el pla de restriccions dissabte passat i diumenge va rebre el vistiplau de la Generalitat. Dilluns es va definir el pla d'ajudes (els 40 milions i els crèdits tous de l'ICF).

Esquivar un estat d'alerta

Dimecres, Aragonès va ser clar pel que fa a l'alternativa a aquestes restriccions: el confinament total. Quelcom, vehiculat per l'estat d'alarma, que el republicà vol evitar totalment. Per raons òbvies, entre elles que el tancament de l'economia, saldat, de moment, amb una caiguda del PIB a Espanya xifrat en el 12%, és inassumible. Però també per altres motius. Per exemple, fonts de l'executiu assenyalen que «la corba de malalties mentals està creixent després del confinament». Dit d'una altra manera. La societat no està preparada per a recloure's de nou.

I fins i tot una tercera. I és que un estat d'alerta, a més de sancionar la incapacitat d'Aragonès per contenir la pandèmia, obriria la porta a un ajornament de les eleccions de febrer. Si es decretés ara, certament no aturaria el rellotge activat per Roger Torrent, però si arribés quan les eleccions estiguessin convocades, sí podrien retardar-se, com va passar a Euskadi i Galícia a l'abril.

Eterna desconfiança

I mitjançant aquest recordatori electoral s'arriba a la confrontació entre socis. Veus republicanes assenyalen que, només pel que suposaria pel que fa a un ajornament dels comicis, hi ha qui, al puigdemontisme, considera que l'estat d'alerta seria un mal menor. Aquestes mateixes veus descarten que hi hagi hagut cap moviment posconvergent en aquest sentit, però la contundent resposta de Budó, dimarts, a una pregunta periodística, en el sentit que a la Generalitat poc menys no li suposaria cap problema sol·licitar que es decretés l'estat d'alarma, va encendre alguna alarma a ERC.

Les relacions entre socis gaudeixen de la mala salut de ferro habitual. Uns carreguen contra Vergés, exhibint les paraules del científic Oriol Mitjà. I els altres es posen les mans al cap quan el puigdemontista Sàmper crida a la població a exercir tasques policials amb els veïns, per si algú gosa reunir més de sis persones en un domicili i la manca de domini de Budó a l'hora de definir la famosa clàusula rebus sic stantibus en els contractes de lloguer de locals.

També per Companys

El foc creuat és tan habitual que ja ni se li para atenció. Aquesta mateixa setmana hi va haver un altre incendi a compte de l'acte d'homenatge a qui va ser president Lluís Companys, assassinat per la internacional feixista (entregat pels nazis i afusellat pel franquisme). L'acte del Govern havia de realitzar-se en el saló Sant Jordi de Palau de la Generalitat. Però els posconvergents es van negar a això, ja que no hi ha un president i la imatge d'Aragonès presidint l'acte, en el sancta sanctorum presidencial català era difícil de digerir. El saló Sant Jordi és l'espai premium de l'edifici. Antiga capella, és on es fan preses de possessions dels «presidents» i els grans homenatges.

Davant la manca de pompa, segons l'opinió d'ERC, ja que els espais que se'ls van oferir dins de Palau no eren els adequats, la part republicana de la Generalitat es va emportar l'acte a Parlament. No va presidir Aragonès, sinó Roger Torrent, com a president de la Cambra. El que no va estalviar disgustos. En absolut.