He dubtat a escriure sobre Pasqual Maragall, que dimecres passat va fer 80 anys. Ho faig de polítics en actiu, retirats, o morts. Però algú que està, però no hi és. Que és víctima del que ell amb el seu humor agredolç va batejar com a «l'Eisenhower», (per l'expresident americà) per referir-se al seu Alzheimer... No pot trucar, ni queixar-se i no és encara un personatge històric. I temo ser massa subjectiu.
Maragall era un heterodox. El va definir bé Luis Mauri, biògraf seu al costat de Lluís Uria (abans de la presidència), a La gota malaia. I un obstinat. Per al bo i per al dolent. Va acceptar malament guanyar Pujol en vots el 1999 però perdre la presidència en treure menys escons. Al costat de Pujol ha estat potser, després de Tarradellas, l'únic gran líder català. Va ser un magnífic alcalde de Barcelona, des de 1982 (va succeir Narcís Serra, nomenat ministre de Defensa per Felipe González) fins a la seva dimissió al 1997, després d'una baralla amb el PSC de la ciutat. I va guanyar les eleccions dels anys 83, 87, 91 i 95. Van ser 15 anys, però crec que ja somiava amb donar la volta a la ciutat des de poc després d'entrar (1965) com a economista (per oposició) a l'Ajuntament de Porcioles (de la Lliga «col·laboracionista»). I el 1979 va ser tinent d'alcalde del primer ajuntament democràtic.
La seva gran obra és haver canviat Barcelona, d'una ciutat industrial que anava a menys i amb barris tristos, a una cosmopolita, seductora i oberta al mar després de l'enderrocament de les fàbriques de Poblenou i d'una antiga i divisòria via de tren. I l'eina per al canvi i la projecció internacional van ser els Jocs de 1992. Amb una treballada aliança amb la burgesia amb ambició de ciutat.
Com a periodista el vaig tractar com a alcalde. Després com un col·laborador (no massa proper) quan la seva segona candidatura a la presidència. Com a alcalde vaig veure un Pasqual el 100%, de vegades «empipat», però sempre il·lusionat. Recordo un vol en helicòpter per veure les noves rondes en què vaig pensar que era un temerari. Exigia al pilot que s'acostés més, encara més, a les obres de la zona nord.
Després el vaig visitar durant el seu retir a Roma, quan estudiava la seva candidatura a la Generalitat. Vaig tenir la sensació que, tot i que dubtava, s'acabaria llançant. Potser més per deure (no volia defraudar) que per il·lusió. I quan es va saber que finalment ERC el votaria, recordo un sopar en què, desencantat, va dir: «Bé..., serà un govern de partits».
La vocació de Pasqual era ser alcalde i per canviar Barcelona va estar disposat a tot. I un alcalde amb forta personalitat pot imposar-se. Com a president de la Generalitat li va faltar ofici polític. Complicitat amb el seu propi partit, en què se sentia bé, però lligat, i amb un desconcertant Zapatero. I el nou Estatut, un bon projecte electoral, va néixer llastat per la seva falta de sintonia amb Artur Mas, que creia que li havia robat la Generalitat, i amb una ERC dividida i acomplexada de pactar amb el PSC.
Aquestes dues pressions van portar a un Estatut tan ambiciós com confús que va aixecar tempestes a Espanya. I Maragall -ja sense el suport del ministre Serra- no va saber (o no va poder) teixir per a l'Estatut les complicitats dels Jocs. L'Espanya post-Aznar tenia més mal cafè que la de Felipe.
Però Maragall (crec) va aportar dos grans idees, encara interessants, però que han tingut poc recorregut. Una, la de la cocapitalitat de Madrid i Barcelona. Que Barcelona,?i altres ciutats, poguessin també sentir-se capitals d'un Estat plurinacional. D'aquí la seva reivindicació que el Senat radiqués a Barcelona. Si s'hagués avançat en la cocapitalitat, potser no hi hauria hagut la irrupció independentista, tan mobilitzadora com fracassada amb dolor.
La segona, el federalisme asimètric. El federalisme és fàcil en estats monolingües com Alemanya. En altres amb més d'una llengua s'ha de completar amb una reglada acceptació de les diferents identitats culturals. I de les seves conseqüències. És clar, no és gens fàcil. Però el «d'entrada no» no arregla res. I les conseqüències hi són. Maragall va fer la moderna Barcelona. Catalunya segueix pendent. Espanya, inestable.
