El llibre de Jordi Amat El fill del xofer (Edicions 62), sobre la vida i la mort d'Alfons Quintà no és la història d'Alfons Quintà. O no només. El periodista és l'excusa; el conductor de la veritable història de Catalunya des de finals del franquisme fins a l'actualitat. Tant és així que la primera part del subtítol de l'obra, Els fils secrets del poder, fa més honor a les pàgines interiors que el títol en si mateix.

La vida de Quintà va ser apassionant per a qualsevol periodista que tingui curiositat i inquietud -dues qualitats que haurien d'anar encastades a tot aquell que vol exercir l'ofici-, i ho va ser perquè va llegir molt bé el sistema, s'hi va acomodar i se'n va aprofitar fins que va deixar que el sistema s'aprofités d'ell.

Amat és especialment dur amb Quintà i em sembla bé, sobretot pel cabró final que li havia reservat a la seva dona, la Victòria. I encara m'hauria semblat millor si hagués estat igual de dur amb el que crec que és la raó del llibre: la vida política i social de Catalunya i aquells que l'han dirigit i condicionat. Sembla com si l'autor volgués explicar-ne les misèries, la roba bruta, els xantatges, les mentides i les manipulacions sense que es noti massa. Hi ha diverses maneres de fer-ho i una d'elles és posar l'enfocament en un personatge secundari que ha estat testimoni i protagonista de les misèries, la roba bruta, els xantatges i les manipulacions.

Els fils secrets de Catalunya

Fer el que ha fet Amat no és fàcil i menys a Catalunya i per això entenc que hagi escollit aquesta via per explicar com hem arribat aquí; en definitiva, per relatar els fils secrets del poder que s'han aguantat, i encara ho fan, gràcies a la figura i la influència de Jordi Pujol.

Molt s'ha escrit i encara molt més s'ha parlat dels dossiers sobre els afers de l'expresident de la Generalitat i com aquests es plantaven a les taules de negociació dels governs de Catalunya i Espanya, on s'asseien els líders dels principals partits que ostentaven el poder als dos executius. El fill del xofer posa al descobert que l'estratègia de «recordar» vergonyes en el moment d'arribar a acords ja es practicava als inicis de la democràcia.

El 1984 es van celebrar les eleccions autonòmiques on Jordi Pujol va arrasar amb 72 diputats. Pocs mesos abans, el líder convergent es va reunir amb l'aleshores president del Govern, Felipe González. El cas Banca Catalana, que havia aixecat Quintà a les pàgines d'El País, era l'ombra que sobrevolava la vida política catalana i en la trobada, l'aleshores ministre d'Economia i Hisenda, Miguel Boyer, va entregar un document a Pujol.

L'informe Banca Catalana

Es tractava de l'informe que havia elaborat el Banc d'Espanya sobre Banca Catalana. A la finalització de la reunió, González va demanar a Pujol parlar a soles al seu despatx, on li va explicar que s'havia llegit la documentació i li va traslladar que estava «humanament tranquil». Jordi Amat afegeix que «Pujol interpreta que González li diu que pot estar tranquil. Que hi ha problemes, però que no l'afectaran. La tranquil·litat es nota a les fotografies que fan els reporters gràfics quan surten del palau».

Era el gener de 1984. En aquell moment, a La Moncloa, es planta la llavor que anirà creixent una legislatura darrere l'altra. L'estratègia era clara: sabem coses, en tenim les proves i del que faci o deixi de fer Pujol en dependrà el futur, no només del líder català, sinó també de Catalunya i de la resta d'Espanya. Era el primer dossier Pujol. El primer de molts altres, que condicionarien els pactes i els suports al Congrés i al Parlament.

El president de la Generalitat va captar el missatge, però també ho va fer la dreta espanyola, que amb els anys aprendria a obtenir els seus dossiers sobre les activitats de Jordi Pujol i la seva família per posar-los sobre les taules de negociació. Per si algú encara té dubtes que la història s'ha construït així, hi ha testimonis de primera mà que ho certifiquen.

Un d'ells és l'històric i respectat exdiputat de Convergència i Unió Josep López de Lerma, (col·laborador de Diari de Girona). En el seu llibre Cuando pintábamos algo en Madrid (EDLibros), relata una reunió que va haver d'afrontar tot sol a la seu del Partit Popular per parlar de la campanya electoral dels últims comicis de Jordi Pujol.

Els dirigents de CDC i UDC Pere Esteve i Josep Sánchez Llibre van excusar la seva presència a la trobada i López de Lerma es va presentar a Génova amb un encàrrec d'Esteve: aconseguir que el «dossier família Pujol» no aparegués a la campanya electoral. L'exdiputat ho explica així: «Aquest havia estat el nus gordià que m'havia encarregat Pere Esteve, sense saber jo de què m'estava parlant, ja que era la primera vegada que ho sentia i ell s'havia negat a explicar-ho».

El PP accepta

L'exdirigent popular Javier Arenas es va comprometre a una campanya plàcida i el diputat convergent va poder tornar a Barcelona amb l'encàrrec de Pere Esteve assolit.

Així és com funcionava la política. Així és com Pujol es va deixar atrapar pels governs d'Espanya i així és com els executius espanyols es van deixar atrapar per Pujol. Fins que els dossiers ja no van ser necessaris; fins que Pujol ja no era necessari; fins que Artur Mas va travessar aquella línia que havia dibuixat el seu pare polític. En aquell moment va canviar tot. S'han buscat altres dossiers, però no han servit per a res; els hereus de Convergència no tenen por dels papers bruts perquè saben combatre'ls amb discurs.

L'època dels fils secrets s'ha acabat. Uns fils que en realitat qui els movia no era Alfons Quintà; era Jordi Pujol, malgrat que estic convençut que al periodista li hauria encantat ser el manipulador de la història.