A Catalunya hi ha tensió. I la societat està trencada en dues meitats respecte a la independència. Fins i tot va haver-hi violència al carrer a finals de 2017 i després de la sentència del Suprem contra destacats polítics. Van ser moments greus i perillosos. Però la violència ja havia desaparegut, la recent campanya electoral va transcórrer amb normalitat, de la mateixa forma que la jornada electoral en què molts electors van suportar llargues cues per les precaucions davant la pandèmia i els membres de les meses electorals van donar mostra de gran civisme. I la participació, menor a les molt altes de 2015 i 2017, va ser malgrat tot superior a la que va ratificar l'Estatut de 2006.
No obstant això, les manifestacions per l'entrada en presó del raper Pablo Hasél han acabat amb greus explosions de violència. Tots poden tenir la seva pròpia opinió sobre els atacs de Hasél a la Corona. Més difícils de justificar són les repetides expressions «no em fa pena el teu tret al clatell..., pepero..., socialista,... milionari» o «mereix que exploti el cotxe de Patxi López!». La veritat és que el Suprem va sentenciar Hasél i la concatenació de diverses condemnes ha acabat portant el raper a la presó.
És legítim manifestar-se contra les sentències o contra la seva entrada a la presó. I prestigiosos juristes raonen que els delictes d'opinió haurien de ser castigats amb sancions que no comportessin presó. El que no és admissible és instrumentalitzar la protesta i la llibertat de manifestació per exercir la violència contra les persones i les coses. El suport a Hasél no pot comportar destrosses sistemàtiques del mobiliari urbà, crema de cotxes i motos de particulars, incendis en cèntrics carrers que alarmen els veïns, invasió de locals comercials i bancaris, atacs a les forces de l'ordre i fins i tot l'assalt a una comissaria dels Mossos com va passar a Vic.
La llibertat de manifestació no empara mai l'ús d'una violència irracional, i menys en un moment d'obligada restricció de les llibertats i de tancament obligat de negocis per una pandèmia que amenaça la supervivència de moltes empreses. Hi ha dret a protestar, no a exercir la violència. La policia no pot permetre actes vandàlics. La seva obligació és impedir-los respectant els valors democràtics. Però els Mossos no són una congregació benedictina ni una oenagé de seguidors de Gandhi. I mantenir l'ordre no es pot fer sempre sense un mesurat exercici de la força. I menys quan una minoria organitzada de participants actua amb agressivitat.
L'absència de violència als carrers -que sempre acaba afavorint els extremismes- és una de les qualitats més preuades de la democràcia. Per això va produir estupor que Pablo Echenique, molt a prop de Pablo Iglesias, expressés el seu «suport als joves militants antifeixistes que es manifesten als carrers».
No, un partit en el Govern d'un país europeu no pot donar suport, o justificar la violència al carrer. Ningú responsable ho va fer a França quan les explosions dels Armilles Grogues. Per això ha estat fonamental -i imprescindible- que el president del Govern afirmés divendres que «en una democràcia plena -i Espanya ho és- l'ús de la violència és inadmissible... la democràcia mai empara la violència... el Govern actuarà amb contundència contra qualsevol forma de violència».
Una democràcia plena no és una democràcia perfecta i Pedro Sánchez ha fet -amb algun retard- el que havia de fer. Però Espanya no pot viure molt de temps amb un president que ha de corregir cada setmana el seu vice-president segon o els seus col·laboradors.
A Catalunya, l'ordre públic és competència de la Generalitat i és preocupant que, quan ERC ha començat a negociar un hipotètic nou executiu, la CUP digui que condiciona tot a «canvis policials profunds». És que és culpa dels Mossos el que està passant? I pitjor és encara el de JxCat, formació del conseller d'Interior, que parla de «la inacceptable resposta policial». Malament ho té ERC per formar govern amb els que desautoritzen els Mossos, la seva pròpia policia, després de tres nits de seriosos disturbis. Així, Catalunya no serà «mes rica i plena».
El nostre món és el món
