Un mem que circula per les xarxes ens mostra un treballador home afirmant que el repartiment de tasques a casa seva no és al 50%, perquè el 50% no és un matrimoni, sinó un divorci. Es comparteix tot al 100%. I a falta d’un CIS que ens mesuri qui contribueix més en les tasques domèstiques, el que sí que tenim en el pla laboral, segons els tècnics del Ministeri d’Hisenda, és una bretxa salarial del 28,6% entre homes i dones.

En aquest punt ens preguntem si és només un tema de sous, si és cultural, educacional o si les dones no accedim a càrrecs directius perquè el món ens té mania. Quan l’1 octubre de 1931, les dones vam obtenir el dret al vot a Espanya -sembla que han caigut moltes Filomenas, però són només 90 anys- Clara Campoamor va haver llavors d’apel·lar a la part femenina dels homes perquè acceptessin aquesta realitat: «Tot i que no ho vulgueu i si de cas admeteu la incapacitat femenina, voteu amb la meitat del vostre ésser incapaç. Jo i totes les dones a qui represento volem votar amb la nostra meitat masculina, perquè no hi ha degeneració de sexes, perquè tots som fills d’home i dona i rebem per igual les dues parts del nostre ésser, argument que han desenvolupat els biòlegs. Som producte de dos éssers; no hi ha incapacitat possible de vosaltres a mi, ni de mi a vosaltres».

Que vist des d’un punt de vista fisiològic genera seriosos dubtes, però la reflexió és impecable humanísticament. 90 anys de vot femení, sí, però ¿d’igualtat? La resposta és «Clara». Avui dia les dades no admeten especulacions.

Campoamor, en el seu cèlebre discurs davant la també republicana Victoria Kent, completava la seva arenga d’aquesta manera: «No cometeu un error històric que no tindreu mai prou temps per plorar; que no tindreu mai prou temps per plorar al deixar al marge de la República la dona, que representa una força nova, una força jove».

Les dades que reflecteixen la desigualtat

Un parell d’exemples: segons Citywire Alpha Female, només un de cada 10 gestors de fons és dona. I un estudi de Goldman conclou que els fons amb dones als seus òrgans de gestió van aconseguir una rendibilitat almenys un 1% superior el 2020. D’altra banda, Paco Camas, investigador de Metroscopia i professor de l’IEB assegura que la gestió de la pandèmia per les dones reflecteix millors dades. La pregunta és ¿som millors les dones o els homes en tant que gestió política? La pregunta és abjecta i maniquea, però les hipòtesis amb què treballen els experts són:

  • Que les dones som més prudents a l’hora d’enfrontar-nos a crisi. Tenim més aversió al risc independentment del nostre color polític.
  • El nostre discurs és gairebé sempre menys bel·licista, més contemplatiu i pacífic.

Al Parlament del nostre país, cada vegada hi ha més dones electes, responent sempre a quotes i assumptes electorals efectistes i no sempre assignades a llocs decisoris. En les resolucions de l’àmbit privat les dones ocupen tan sols el 12% dels càrrecs directius a Espanya i un 80% dels directius reconeix que hi ha barreres per a les dones a l’hora d’accedir a alts càrrecs, per la qual cosa la reivindicació no pot esperar 90 anys més. Com bé apuntava la protagonista d’aquesta semblança, seria un tremebund error social perquè si les dones continuen sense participar de manera igualitària en tots els ordres de les democràcies, en tots els seus àmbits, les societats es veuran abocades a perdre l’escut que protegeix els drets dels sectors més desemparats de la població, així com el seu suport a les funcions redistributives de l’Estat i fins i tot els programes de salut i educació per a tots.

Em permeto acabar amb una frase de Clara Campoamor que resumeix la naturalesa femenina en tots els seus ordres i que no ha perdut vigència a l’últim segle: «La dona no es resigna, es rebel·la, es regira sempre, i quan tot sembla perdut, creu en l’inesperat, creu en el miracle. Diguem-ho concretament: creu en ella mateixa».